Waits, Bukowski and Kerouac. Bones, reptiles and mud. Voodoo, psicodelia and apocalipsis. Howlin´Wolf, Jim Morrison and The Stooges. Road, trash and punk. Lynch, Jarmusch and Ferrara... all shaken and stirred, compulsively stirred, with a Hunter's S.Thomson touch....



martes, 14 de diciembre de 2010

TIDELAND, Terry Gilliam: Extrany romanticisme oníric



No sé que té Terry Gilliam que m´enamora perturbadorament...
He trigat un temps en veure Tideland. Tardança provocada per les males crítiques rebudes, que apuntaven a film tediòs i aburrit, i amb les quals estic totalment en desacord. Jo, n´he gaudit, angustiosament, molt.
Incomoda e insultant (de mal gust per molta gent), Tideland confronta en forma de fàbula fantàstica i escabrosa, dos mons a priori totalment antagònics com sòn la inocent infantesa i el mòn obscur de la drogadicció, a partir de la visió de Jeliza-Rose (un deu interpretatiu per la nena Jodelle Ferland), filla de dos perdedors que viuen convençudament en la putrefacta cotidaneitat de yonkies i la seva inusual aventura.
La particular semblança del personatje Jeliza-Rose a la Alicia de Carroll, és potser el que més pesa sobre el film. Tota una equivocació, ja que no és Tideland la visió heroïnomana del mite modern d´Alicia, sinó la evident distorsió a través del prisma infantil, i per supervivencia, de la vida mateixa. En clau Alicia, això si. ¿Fins on es capaç d´adaptar el ser humà la seva percepció vital per sobreviure? Sens dubte, si existeix un límit, és la innocencia infantil l´única capacitada per trobar-lo. El film descriu això. De manera amarga, amb perillòs humor negre i una càrrega gòtica realment extranya i surrealista. Segell marca de la casa.
No sembla difícil criticar la tasca de Gilliam veient tal quadre. És més fàcil ecumbrar els simpàtics submons inventats de Tim Burton (per posar l´exemple fàcil), encara que desprenguin melancolia o tristesa e incomprendre treballs incomodes i arriscats com aquest film... Allà on Burton esdevé inocent, Gilliam insulta sugerentment.
No parlo d´ella en termes d´obra mestra. ¿O si...? Es justament d´aquelles pelis que d´aquí un temps, gairebé com la majoría de "Gilliam´s", esdevenen "de culte" (terme, tot s´ha de dir, que jo considero considero injust en molts casos, ja que és vulgarment utilitzat quan no s´entèn res, pero conté quelcom que s´ha d´anar païnt i assimilant amb el temps...), però no queda dubte que Tideland no manté ningú indiferent, i això ja és molt.

viernes, 3 de diciembre de 2010

Steve Wynn & The Miracle 3

Apocalípsis sonora l´endemà de l´apocalípsis futbolística...


El dilluns, 400 milions de persones arreu del mòn eren testimonis del gran duel pilotaire per excelència, amb resultat realment escandalòs.
Amb aquesta resaca de gols inesperada, l´endemà una cinquantena de persones ven assabentades es reunien al sótan ombrívol de la Sidecar per a que el Sr.Wynn i els seus Miracles també portèssin escandalòsament la catàrsis sònica a nivells realment estratosfèrics.
Sempre havía pensat en la música dels primers Dream Syndicate en algo així com "la bonica banda sonora d´una posta de sol durant l´apocalípsis"... I realment, vaig sortir de la sala preparat a trobar-me un món arrassat.
Potser la meva virginal posició vers al Wynn, ja que tot i respectar la seva carrera (sobretot els inicis de Dream Syndicate) no havía pogut veure´l mai, hem pot fer veure de manera absolutament subjectiva el que es va presenciar al petit escenari barceloní, un torrent elèctric de passió que et transporta de manera sublim! Però altres testimonis aventatjats, que repetien, corroboren que això no és gratuït, i les seves visites es conten sempre com a grans victòries.
Steve Wynn, amb una carrera sòlida i reconeguda, manté a l´underground una visió particular, un estil pròpi amb una classe i vitalitat envejable que recolza la seva proposta.
Sincerament, esperava trobar-me al tipus en bona forma, però en una posició propera a aquell pop-noise que toca al gafapastísme indie i que jo, sincerament, no m´enpasso per insuls. Res d´això, Steve Wynn és com si el deixeble més avantatjat de l´escola Lou Reed (prèvia a allà on ja tot s´en va anar en orris) elevès aquella herència a la màxima potència. Electricitat torrencial, atac sònic de primera línea de foc i passatges hipnòtics intensos i ben elaborats, amb una banda sentint, que no sencillament interpretant, i que et transmeten realment que estàs dins d´una gran experiència.
En altres paraules, que jo que creia que els dies de vi i roses havíen quedat enrera... res més equivocat.
Al sortir de la sala... res. El mòn continuava rodant. L´apocalipsis no havía arribat. O si?. Potser l´estem visquent... una noia ensangrentada que hem va assaltar desesperadament al mitg del carrer, va fer-me recapacitar al respecte...

martes, 31 de agosto de 2010

Ian Rilen & The Love Addicts. In Memoriam.


L´Underground australià no ha deixat de donar durant decàdes fascinants artistes que sembla que s´auto alimenten en una escena sempre interesant.
Ian Rilen és un d´aquells rockers perduts en el temps i l´espai que transmet desde el moment en que l´escoltes aquella deliciosa sensació d´artista de culte. Un petit descobriment que t´omple com si es tractès d´una gran llegenda. Un carisme que es transmet a cabassos per les ones hertzianes, sumat a l´escasetat d´informació sobre l´individu i discos que semblen amagats o que sencillament ni existeixin...
La meva experiència amb ell és traumàtica, o si més no, agridolça. Ex-membre dels imprescindibles Rose Tatoo, havía tornat als escenaris amb ells durant aquesta dècada. I quan vaig descobrir fa un parell d´anys el seu fantàstic disc debut amb The Love Addicts "Passion boots & bruises" (gràcies al genial segell basc BANG!RECORDS) l´escoltava a totes hores. Era genial! Un disc amb una actitud envejable. Blues rock pantanòs amb slide i distorsió. Cru, dur i fosc. Nocturn i alevòs.
Però la següent notícia que vaig tenir al interesarme per ell va ser trista: Ian Rilen havía mort recentment de càncer.
Aquestes noticies realment et destrosen.
Rilen, havía anat a parar a Rose Tatoo al 1976, just en la gestació del grup, havent passat prèviament per un parell de bandes de blues d´una escena cambiant que intercambia membres de bandes com qui juga als cromos. En el seu pas efímer pels Tatoo té temps d´editar un dels seus primers singles, "Bad Boy for love", i dir adèu per formar "X" (Austràlia), una banda més propiament de High energy que s´endinsava més enllà de la línea Radio Birdman, desenvolupant una ràbia punk distorsionada.
Durant anys, inacabables canvis de formació a X, noves bandes, colaboracions, carrera inesgotable... L´escena de bar australiana era el seu hàbitat. Un lluitador. Que havía trobat en els Love Addicts una nova regeneració.
Ja malalt, mantenint-se actiu amb la banda, Rilen aparcava la seva greu malaltía per anar a rebre premis amb els Rose Tatoo al Hall of Fame o per tocar en tributs a companys caiguts, com Pete Wells, uns mesos abans de morir ell...
Sens dubte, fer unes birres fent sonar el reivindicable "Passion boots & Bruises" a tot volum, hem sembla el mínim que podem fer en el seu honor.


jueves, 26 de agosto de 2010

Migdiada amb canibals



La montaña del Dios Canibal. Sergio Martino (1979)

Un lleuger record adolescent ha servit per a que rescatés de l´oblit a l´estiu aquest "mític" film pseudo-aventurer-canibalesc de producció italiana setentera.
I és que, no serà per l´originalitat del guió ni per les seves grans interpretacions, però la peli és recordada carinyosament per molts per l´anècdota de la seva emisió a principis dels 90, en cap de setmana i en horari de sobretaula.
Ideal per a qui aquell dia no havía optat per una insulsa migdiada, tinguès la opció de poder gaudir d´un film d´aventures tropicals que acaba com el rosari de l´aurora, amb la voluptuosa Ursula Andress en pilotes, enbadurnada sensualment de fang i pintures per una tribu d´eixelebrats salvatjes que protagonitzen devant la càmara una orgía descomunal que inclou canibalísme, grans dosis d´entranyes sanguinolentes, nans psicòpates, erotisme i sexe explícit (amb primers plans de marturbacions), violacions, castració i sexe desenfrenat amb animals fins i tot...
A part d´aquesta traca final, introdueixen i acompanyen el film també algunes escenes rodades en tó documental de crueltat i realísme realment escabròs, com una lluita a mort real entre una víbora i una àliga, la crua digestió d´un mico viu per part d´una enorme boa, i llangardaixos, cocodrils i rèptils varis alimentant-se salvatjement.
Vaja, en resum, que el xaval que aquell dia pensès que passaría una estona emocionant d´aventures tipus "Las minas del Rey Salomón"/"Indiana Jones", va quedar trasposat per a díes.
Les queixes dels sectors més puritans per l´horari d´emisió no es van fer esperar i el tema fins i tot va arribar al congrès, on García Candau aleshores director de RTVE, va haver de respondre que algún despistat havía programat la película sense coneixer-la o ni tant sols haver-la visionat... Curiòs, ja que la peli no havía evitat escàndol i s´havía hagut de projectar amb talls de censura...
Total. Un divertiment. Crec que fan falta avui en dia més despistats d´aquest tipus, que en comptes de programar en horaris infantils "Junglas de Cristal" amb components d´aburrida violència explícita acceptada per la societat, incloguin desinteressadament a la parrilla algún film passat de voltes de Takashi Miike, per exemple, algo que ens desperti de la migdiada plàcida per deixar-nos bocabadats... i esquitxats de sang, semen i fluids varis.

jueves, 15 de julio de 2010

Iggy... l´Stooge




"Nous sommes lessStoogss!!!" pronunciaba Iggy Pop amb un exquisit accent francès devant del públic, també "exquisit" (amb cometes) del agabachat festival "Les Defêrlantes".
He tingut la sort, novament, de gaudir de la màgia que desprèn aquest home sobre un escenari. El mes passat, la tentativa de poder gaudir a Madrid de la primera vegada que Iggy actuaría a terres hispàniques amb James Willianson a la guitarra i en format sala, va ser molt forta però no posible... I desprès de contrastar les sensacions amb els afortunats que van poder gaudir-ne (per a tots els gustos i de tots colors, però sempre positives) la conclusió va ser, sens dubte, que no viure aquesta gira amb el constant pensament de quant de temps li durarà això a l´Iggy més profesional que hem vist mai, pesa massa.
La tristement històrica (en l´actualitat totalment Calellenca) localitat d´Argeles sur mêr, doncs, a escases dues hores de Barcelona, ofería l´oportunitat le Samedi 10 de Juliol... Cap allà!
El 10 de Juliol de 2010 jo no vaig estar a cap manifestació. El pare del punk ens reclamava... (Dit sigui de pas: Fuck politics!!)
Al cartell, junt a la marrana Patti Smith (gran bolo el seu!!, en bona forma i amb l´emblemàtic Lenny Kaye a la guitarra), i ...ejem... milers de grups de "grock" (que no rock) francesos insulsos, Iggy and the Stooges va ser com un meteorit incandescent que impactava a gran velocitat als terrenys vinícoles plens de públic familiar du Château de Valmy...
Una actuació que comença amb "Search and destroy", "Kill City" i "Raw power" a tota òstia no pot ser calificada de cap altre manera que grandiosa!! En la meva opinió, aquesta gira està suposant un inesperat regal per al fans. Es poden retreure mil coses, val, la pantomima de l´invasió a l´escenari... la poca conexió entre els membres de la banda...el morro de l´Iggy, o fins i tot l´intrínsec abandonament de l´espontaneitat en una banda com havíen estat originalment els Stooges, no ho oblidem: la merda!, la puta basura!, els sommnis trencats!, el caos!... Bé, qui opini això pot no haver prestat atenció a l´al.lucinògena i desvariejant carrera d´Iggy Pop i dedicar-hi les hores que vulgui, però es preferible deleitar-se d´haver escoltat en directe "Raw power" sencer junt temes de l´oblidat (i extraordinari) "Kill city", i rareses tant inesperades com "I got a right", "Open up and bleed" o "Coock in my pocket"!, una cosa que poca gent esperaba a l´any 2010.
Una banda que desprèn molta electricitat (Mike Watt!!!), compacta i amb molt bon só, un guitarra mític destripant "Penetration" a la teva cara, l´inestimable presència funhousiana del saxo d´Steven Mackay i un Iggy incansable...
Jesus love the Stooges , ho tinc clar.

lunes, 21 de junio de 2010

GALLOWS. Staring at the rude bois.















Punk?, Hardcore?, Metal?,... que més dòna!. Gallows, la jove banda britànica, té l´actitud.
El seu debut, "Orchestra of Wolves", contenía una ràbia envejable, però la crítica d´avui en dia és tant obtusa i donada a les etiquetes que ràpidament es va posar a Gallows al sac de hardcoretas quinzanyers. Bé. Els Pistols també tocaven per gent de menys de vint amb imperdibles a les celles... us imagineu uns Sex Pistols a l´any 2010? ... és una pregunta ben estúpida...
El seu recent segon treball sembla voler marxar d´aquestes etiquetes, és més treballat, menys inmediat, fins i tot amb un mitg temps acústic en la primera part de la seva abanderada "The Vulture", però conté temes extraordinaris amb la personalitat intacta.
Han recollit portades i elogis a desenes, com molts altres abans, i toca demostrar la realitat de la seva proposta, dia a dia.
Veure els videos d´aquests joves fòra de si sobre un escenari ens deixa la sensació que volen deixar-si la pell mentres puguin. Si la industria no els engulleix, ni es converteixen en una caricatura més del mercat, la seva ràbia punk sembla voler despertar amb violència a la gris societat nihilista que els envolta.
Vivim temps extranys i dificils, la música no s´en salva. I cada cop sembla més difícil trobar un grup que pugui abanderar un xoc a l´establishment.
Potser seràn flor d´un dia i seràn oblidats ràpidament o potser d´aquí uns anys emcapçalaràn cartells metàl.lics devant de desenes de milers de subnormalítics botant amb el seu nou single... no ho sabem. Ni sabem tampoc quin grau de veracitat té el seu discurs provocador. El que no s´els podrà negar és l´inmediatesa de la seva proposta als seus primers dies. Fresca, amenaçadora i actual. Punk.
A falta d´haver-ho comprovat en directe, ens hem de conformar amb els seus videos, a l´espera de poder viure si en Frank Carter realment té la fusta que sembla tenir...

"I Dread the night", del seu nou treball (2009) Grey Britain:



I algún exemple més de la seves viscerals actuacions:



jueves, 17 de junio de 2010

Frank Booth. "Let´s fuuuck!!!!


















Frank Booth és un dels personatjes més perturbadors, malèvols i enigmàtics que ha donat la història del cine modern.
Quan Frank Booth va entrar per la meva retina directe al subconscient, ja res va tornar a ser com abans...

Maliciosament interpretat per un histriònic i emocionant Dennis Hooper, s´endinsà, a les ordres del oníric David Lynch a Blue Velvet, a les cadències més profundes, fosques i retorçades de la essència humana.
No sols això, crec certament, que Hooper fins i tot deguè superar totes les espectatives que hi poguès tenir posades Lynch per al seu paper. No era humà el que interpretava, era una bèstia.
En un moment fosc de la seva carrera (tot i les seves impresionants dots, l´etiqueta d´etern secundari ideal per a posar l´ànima a villans, maníacs o desviats socials, gairebé no l´abandonà en la resta de la seva trajectòria, amb un peu vivint al màxim el ritme de vida desenfrenada d´actor incorregible i l´altre al centre de desintoxicació) va lograr transformarse en aquest dimoni fora de la llei com ningú d´aquest mòn ho haguès pogut fer.
Tot i ser un film amb bon repartiment, resulta gairebé irrisori veure al seu costat uns joveníssims Kyle McLachlan o Laura Dern (que posiblement deuríen al.lucinar), encara que Isabella Rossellini, perturbadorament sexual, i amb qui manté al film una rel.lació sexual veritablement perversa i extranya, resta a l´alçada de la enorme figura interpretativa del gran Hoop.

Profundament depravat, Frank Booth regurgita tradició americana (de la profunda...) i desviaments líbids a 300 per hora. Per a la història queda una de les escenes més violentament sexuals vistes mai. Oda a la perturbació fetitxista en una insana recreació edíptica, amb vellut blau pel mitg, desenes de fucks i la adictiva màscareta... no hi han paraules.



La meva preferida, però, l´escena en que a ritme romàntic de "In Dreams" del gran Roy Orbison, amenaça de mort a cau d´orella un espantadís McLachlan. Emotiva i aterradora, exemple explícit de la capacitat per remoure els sentiments més profunds.



Both passa del fetitxisme al romanticisme o de la pura violència irracional a una tendresa infantil, tant ràpid i convulsivament com inal.la fins a la extenuació de la seva sinistre màscara. El seu no és un problema de doble o múltiple personalitat, ni d´un simple enajenat mental, és el fruit d´una extrema visceralitat incontrolada.



Dennis Hooper ha mort recentment, el 29/05/10, però les seves interpretacions, que no moriràn mai, ens el faràn recordar com un dels actors amb més personalitat de la història del cine. RIP Dennis.

martes, 15 de junio de 2010

Ron and Lux, Lux and Ron... ODA AL GUERRERO,



Ron Asheton (17/07/48 - 06/01/09) y Lux Interior (21/10/46 - 04/02/09), se fueron de este mundo.
Guitarra fundador de The Stooges el primero y frontman y alma matter de los esquizofrénicos The Cramps el segundo, habían conseguido, tarde pero meritóriamente, el status de “figuras de culto” en vida.
Representantes del lado más salvaje, directo y visceral de la historia del rock. El punk-rock primitivo de The Stooges y el punk-garage-psychobilly de serie Z de The Cramps, dieron de si algunos de los episodios más impactantes de la historia del rock. Pocos, como ellos, han expresado en sus trabajos y sus directos, auténticas experiencias vitales, hasta el punto de violentas, como lo han hecho ellos. Salvajes, psicóticos, sucios como nadie. Ambos a su manera y eso si, con escaso reconocimiento durante muchos años.
Tampoco ahora, siendo mundialmente respetados por la prensa especializada, (Incluso en nuestro “rockero” país conseguimos tener Stooges en su reunión hasta en la sopa...), recibiendo ese tardío reconocimiento constante a su labor, de viejas y nuevas generaciones, no se ha tambaleado el mundo por sus muertes, cierto. Pero para alguno de nosotros el vacío dejado es extrañamente triste...
Ni son los primeros, ni serán los últimos, la era rock se muere por momentos y la labor espontánea y sincera de grandes como ellos va a ser irrepetible.
De alguna manera, les veo como a dos viejos guerreros. Atrás ha quedado su guerra. Miles de batallas. Royendo lo más sucio y terrible del mundo rock. Experiencias extremas. Y su transmisión, bien sea a modo de aullido o riff distorsionado, sin duda, deliciosamente exquisita, demencialmente extraordinaria, sin parangón.
Sin duda, su repentino descanso de guerreros se me antoja, cuanto menos, tristemente merecido...
Nunca más volveremos a quedar noqueados ante el riff tosco y constante de agresividad y suciedad de Ron en un escenario. Lejos quedan sus imágenes antológicas junto a su hermano Scott y al gran Iggy, en posturas adolescentes aberrantemente ofensivas, esvásticas de por medio, sangre y provocación. Tampoco podremos volver a ver a Lux aullándonos como un poseso mediante flashes Elvisterianos en látex negro o cediendo el protagonismo del show a su sudoroso asshole, vía micrófono, en auténticos ejercicios de posesión delirante... Nunca más podremos, al menos no en este mundo.
Pese a ese reconocido estatus, a día de hoy, sus figuras (endiosadas por miles de fans en todo el mundo) eran un reflejo sencillo y cercano de la estrella de rock underground, más que nunca. Imposible no quedar prendado del submundo y parafernalia serie B que respiraba Lux con su entrañable Ivy a su lado... Asheton, aunque más distante, desprendía honestidad y agradecimiento en sus entrevístas, gozando de una confortable posición en el negocio, a raíz de su reunión con los Stooges.
Es más que evidente que la conexión con su música, a lo largo de estos años, había logrado que algunos les encajáramos, conscientemente, como “colegas en la distancia”, con lo que sus muertes se evidencian.... pérdidas irremplazables.
Queda pues la resignación por un lado, el recuerdo por otro y lo más positivo de todo: su legado. Sumergirse en la vorágine de “Fun House” o disfrutar espasmódicamente de “Songs the Lord taught us” una vez más, es un privilegio, una auténtica fortuna... ¿Que habría sido de nosotros sin ellos...?.

martes, 1 de junio de 2010

The horror....


"He visto un caracol, se deslizaba por el filo de una navaja, ese es mi sueño, mi pesadilla... arrastrarme, deslizarme por el filo de la navaja de afeitar, y sobrevivir...".

Coronel Walter E. Kurtz