SWAMPBONES

No sé que té Terry Gilliam que m´enamora perturbadorament... He trigat un temps en veure Tideland. Tardança provocada per les males crítiques rebudes, que apuntaven a film tediòs i aburrit, amb dosis d' imaginari Gilliam incompresnsible... i amb les quals estic totalment en desacord. Jo, n´he gaudit, angustiosament, molt. Incómoda e insultant (de mal gust per molta gent), Tideland confronta en forma de fàbula fantàstica i escabrosa, dos mons a priori totalment antagònics com sòn la inocent infantesa i el mòn obscur de la drogadicció, a partir de la visió de Jeliza-Rose (un deu interpretatiu per la nena Jodelle Ferland), filla de dos perdedors que viuen convençudament en la putrefacta cotidaneitat de yonkies i la seva inusual aventura. La particular semblança del personatje Jeliza-Rose a la Alicia de Carroll, és potser el que més pesa sobre el film, quan es barreja el modern mite fantàstic d'Alicia amb l'aventura de pura supervivència en l'entorn heroinóman d'aquesta

Apocalípsis sonora l´endemà de l´apocalípsis futbolística... El dilluns, 400 milions de persones arreu del mòn eren testimonis del gran duel pilotaire per excelència, amb resultat realment escandalòs. Amb aquesta resaca de gols inesperada, l´endemà una cinquantena de persones ven assabentades es reunien al sótan ombrívol de la Sidecar per a que el Sr.Wynn i els seus Miracles també portèssin escandalòsament la catàrsis sònica a nivells realment estratosfèrics. Sempre havía pensat en la música dels primers Dream Syndicate en algo així com "la bonica banda sonora d´una posta de sol durant l´apocalípsis"... I realment, vaig sortir de la sala preparat a trobar-me un món arrassat. Potser la meva virginal posició vers al Wynn, ja que tot i respectar la seva carrera (sobretot els inicis de Dream Syndicate) no havía pogut veure´l mai, hem pot fer veure de manera absolutament subjectiva el que es va presenciar al petit escenari barceloní, un torrent elèctric de passió que et transport

L´Underground australià no ha deixat de donar durant decàdes fascinants artistes que sembla que s´auto alimenten en una escena sempre interesant. Ian Rilen és un d´aquells rockers perduts en el temps i l´espai que transmet desde el moment en que l´escoltes aquella deliciosa sensació d´artista de culte. Un petit descobriment que t´omple com si es tractès d´una gran llegenda. Un carisme que es transmet a cabassos per les ones hertzianes, sumat a l´escasetat d´informació sobre l´individu i discos que semblen amagats o que sencillament ni existeixin... La meva experiència amb ell és traumàtica, o si més no, agridolça. Ex-membre dels imprescindibles Rose Tatoo, havía tornat als escenaris amb ells durant aquesta dècada. I quan vaig descobrir fa un parell d´anys el seu fantàstic disc debut amb The Love Addicts "Passion boots & bruises" (gràcies al genial segell basc BANG!RECORDS) l´escoltava a totes hores. Era genial! Un disc amb una actitud envejable. Blues rock pantanòs amb sl

La montaña del Dios Canibal. Sergio Martino (1979) Un lleuger record adolescent ha servit per a que rescatés de l´oblit a l´estiu aquest "mític" film pseudo-aventurer-canibalesc de producció italiana setentera. I és que, no serà per l´originalitat del guió ni per les seves grans interpretacions, però la peli és recordada carinyosament per molts per l´anècdota de la seva emisió a principis dels 90, en cap de setmana i en horari de sobretaula. Ideal per a qui aquell dia no havía optat per una insulsa migdiada, tinguès la opció de poder gaudir d´un film d´aventures tropicals que acaba com el rosari de l´aurora, amb la voluptuosa Ursula Andress en pilotes, enbadurnada sensualment de fang i pintures per una tribu d´eixelebrats salvatjes que protagonitzen devant la càmara una orgía descomunal que inclou canibalísme, grans dosis d´entranyes sanguinolentes, nans psicòpates, erotisme i sexe explícit (amb primers plans de marturbacions), violacions, castració i sexe desenfrenat amb

"Nous sommes lessStoogss!!!" pronunciaba Iggy Pop amb un exquisit accent francès devant del públic, també "exquisit" (amb cometes) del agabachat festival "Les Defêrlantes". He tingut la sort, novament, de gaudir de la màgia que desprèn aquest home sobre un escenari. El mes passat, la tentativa de poder gaudir a Madrid de la primera vegada que Iggy actuaría a terres hispàniques amb James Willianson a la guitarra i en format sala, va ser molt forta però no posible... I desprès de contrastar les sensacions amb els afortunats que van poder gaudir-ne (per a tots els gustos i de tots colors, però sempre positives) la conclusió va ser, sens dubte, que no viure aquesta gira amb el constant pensament de quant de temps li durarà això a l´Iggy més profesional que hem vist mai, pesa massa. La tristement històrica (en l´actualitat totalment Calellenca) localitat d´Argeles sur mêr, doncs, a escases dues hores de Barcelona, ofería l´oportunitat le Samedi 10 de Juliol...

Punk?, Hardcore?, Metal?,... que més dòna!. Gallows, la jove banda britànica, té l´actitud. El seu debut, "Orchestra of Wolves", contenía una ràbia envejable, però la crítica d´avui en dia és tant obtusa i donada a les etiquetes que ràpidament es va posar a Gallows al sac de hardcoretas quinzanyers. Bé. Els Pistols també tocaven per gent de menys de vint amb imperdibles a les celles... us imagineu uns Sex Pistols a l´any 2010? ... és una pregunta ben estúpida... El seu recent segon treball sembla voler marxar d´aquestes etiquetes, és més treballat, menys inmediat, fins i tot amb un mitg temps acústic en la primera part de la seva abanderada "The Vulture", però conté temes extraordinaris amb la personalitat intacta. Han recollit portades i elogis a desenes, com molts altres abans, i toca demostrar la realitat de la seva proposta, dia a dia. Veure els videos d´aquests joves fòra de si sobre un escenari ens deixa la sensació que volen deixar-si la pell mentres puguin.

Frank Booth és un dels personatjes més perturbadors, malèvols i enigmàtics que ha donat la història del cine modern. Quan Frank Booth va entrar per la meva retina directe al subconscient, ja res va tornar a ser com abans... Maliciosament interpretat per un histriònic i emocionant Dennis Hooper, s´endinsà, a les ordres del oníric David Lynch a Blue Velvet, a les cadències més profundes, fosques i retorçades de la essència humana. No sols això, crec certament, que Hooper fins i tot deguè superar totes les espectatives que hi poguès tenir posades Lynch per al seu paper. No era humà el que interpretava, era una bèstia. En un moment fosc de la seva carrera (tot i les seves impresionants dots, l´etiqueta d´etern secundari ideal per a posar l´ànima a villans, maníacs o desviats socials, gairebé no l´abandonà en la resta de la seva trajectòria, amb un peu vivint al màxim el ritme de vida desenfrenada d´actor incorregible i l´altre al centre de desintoxicació) va lograr tran

Ron Asheton (17/07/48 - 06/01/09) y Lux Interior (21/10/46 - 04/02/09), se fueron de este mundo. Guitarra fundador de The Stooges el primero y frontman y alma matter de los esquizofrénicos The Cramps el segundo, habían conseguido, tarde pero meritóriamente, el status de “figuras de culto” en vida. Representantes del lado más salvaje, directo y visceral de la historia del rock. El punk-rock primitivo de The Stooges y el punk-garage-psychobilly de serie Z de The Cramps, dieron de si algunos de los episodios más impactantes de la historia del rock. Pocos, como ellos, han expresado en sus trabajos y sus directos, auténticas experiencias vitales, hasta el punto de violentas, como lo han hecho ellos. Salvajes, psicóticos, sucios como nadie. Ambos a su manera y eso si, con escaso reconocimiento durante muchos años. Tampoco ahora, siendo mundialmente respetados por la prensa especializada, (Incluso en nuestro “rockero” país conseguimos tener Stooges en su reunión hasta en la sopa...), recibie

"He visto un caracol, se deslizaba por el filo de una navaja, ese es mi sueño, mi pesadilla... arrastrarme, deslizarme por el filo de la navaja de afeitar, y sobrevivir...".   Coronel Walter E. Kurtz