Waits, Bukowski and Kerouac. Bones, reptiles and mud. Voodoo, psicodelia and apocalipsis. Howlin´Wolf, Jim Morrison and The Stooges. Road, trash and punk. Lynch, Jarmusch and Ferrara... all shaken and stirred, compulsively stirred, with a Hunter's S.Thomson touch....



viernes, 3 de diciembre de 2010

Steve Wynn & The Miracle 3

Apocalípsis sonora l´endemà de l´apocalípsis futbolística...


El dilluns, 400 milions de persones arreu del mòn eren testimonis del gran duel pilotaire per excelència, amb resultat realment escandalòs.
Amb aquesta resaca de gols inesperada, l´endemà una cinquantena de persones ven assabentades es reunien al sótan ombrívol de la Sidecar per a que el Sr.Wynn i els seus Miracles també portèssin escandalòsament la catàrsis sònica a nivells realment estratosfèrics.
Sempre havía pensat en la música dels primers Dream Syndicate en algo així com "la bonica banda sonora d´una posta de sol durant l´apocalípsis"... I realment, vaig sortir de la sala preparat a trobar-me un món arrassat.
Potser la meva virginal posició vers al Wynn, ja que tot i respectar la seva carrera (sobretot els inicis de Dream Syndicate) no havía pogut veure´l mai, hem pot fer veure de manera absolutament subjectiva el que es va presenciar al petit escenari barceloní, un torrent elèctric de passió que et transporta de manera sublim! Però altres testimonis aventatjats, que repetien, corroboren que això no és gratuït, i les seves visites es conten sempre com a grans victòries.
Steve Wynn, amb una carrera sòlida i reconeguda, manté a l´underground una visió particular, un estil pròpi amb una classe i vitalitat envejable que recolza la seva proposta.
Sincerament, esperava trobar-me al tipus en bona forma, però en una posició propera a aquell pop-noise que toca al gafapastísme indie i que jo, sincerament, no m´enpasso per insuls. Res d´això, Steve Wynn és com si el deixeble més avantatjat de l´escola Lou Reed (prèvia a allà on ja tot s´en va anar en orris) elevès aquella herència a la màxima potència. Electricitat torrencial, atac sònic de primera línea de foc i passatges hipnòtics intensos i ben elaborats, amb una banda sentint, que no sencillament interpretant, i que et transmeten realment que estàs dins d´una gran experiència.
En altres paraules, que jo que creia que els dies de vi i roses havíen quedat enrera... res més equivocat.
Al sortir de la sala... res. El mòn continuava rodant. L´apocalipsis no havía arribat. O si?. Potser l´estem visquent... una noia ensangrentada que hem va assaltar desesperadament al mitg del carrer, va fer-me recapacitar al respecte...

1 comentario:

  1. I mira que m'ho vas dir que hi anaves... No m'en vaig enrecordar...

    ResponderEliminar