Steve Wynn & The Miracle 3

Apocalípsis sonora l´endemà de l´apocalípsis futbolística...


El dilluns, 400 milions de persones arreu del mòn eren testimonis del gran duel pilotaire per excelència, amb resultat realment escandalòs.
Amb aquesta resaca de gols inesperada, l´endemà una cinquantena de persones ven assabentades es reunien al sótan ombrívol de la Sidecar per a que el Sr.Wynn i els seus Miracles també portèssin escandalòsament la catàrsis sònica a nivells realment estratosfèrics.
Sempre havía pensat en la música dels primers Dream Syndicate en algo així com "la bonica banda sonora d´una posta de sol durant l´apocalípsis"... I realment, vaig sortir de la sala preparat a trobar-me un món arrassat.
Potser la meva virginal posició vers al Wynn, ja que tot i respectar la seva carrera (sobretot els inicis de Dream Syndicate) no havía pogut veure´l mai, hem pot fer veure de manera absolutament subjectiva el que es va presenciar al petit escenari barceloní, un torrent elèctric de passió que et transporta de manera sublim! Però altres testimonis aventatjats, que repetien, corroboren que això no és gratuït, i les seves visites es conten sempre com a grans victòries.
Steve Wynn, amb una carrera sòlida i reconeguda, manté a l´underground una visió particular, un estil pròpi amb una classe i vitalitat envejable que recolza la seva proposta.
Sincerament, esperava trobar-me al tipus en bona forma, però en una posició propera a aquell pop-noise que toca al gafapastísme indie i que jo, sincerament, no m´enpasso per insuls. Res d´això, Steve Wynn és com si el deixeble més avantatjat de l´escola Lou Reed (prèvia a allà on ja tot s´en va anar en orris) elevès aquella herència a la màxima potència. Electricitat torrencial, atac sònic de primera línea de foc i passatges hipnòtics intensos i ben elaborats, amb una banda sentint, que no sencillament interpretant, i que et transmeten realment que estàs dins d´una gran experiència.
En altres paraules, que jo que creia que els dies de vi i roses havíen quedat enrera... res més equivocat.
Al sortir de la sala... res. El mòn continuava rodant. L´apocalipsis no havía arribat. O si?. Potser l´estem visquent... una noia ensangrentada que hem va assaltar desesperadament al mitg del carrer, va fer-me recapacitar al respecte...

Comentarios

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

John Carpenter: Inclassificable cas Sci-Fi Western

Imagen
Aquest estiu m´ha semblat un bon moment per revisar la trajectòria de John Carpenter, un dels meus directors favorits, que segueix actiu i amb projectes de futur als seus 63 anys. Penjo aquest article que en breu sortirà a una petita publicació cultural local del vallès. Aquí el dividiré en tres parts (1:70's, 2:80's i 3:90's fins a dia d´avui) perque no sigui un xurru inacabable... JOHN CARPENTER, LLEGENDA VIVA DEL CINEMA FANTÀSTIC. Director, guionista i productor emblemàtic d'autèntiques obres mestres de referència dins el gènere fantàstic i de terror. Vell conegut del festival de Sitges. Ens apropem als submóns creats per aquest inesgotable treballador amb l'excusa de revisar el seu últim film. “The Ward”, la última aventura cinematogràfica de John Carpenter, va ser presentada oficialment a Europa al passat Festival Internacional de Sitges 2010, amb un èxit de públic extraordinari a les seves projeccions (ple total, entrades esgotades) però no fou més que un fals
Leer más

TIDELAND, Terry Gilliam: Extrany romanticisme oníric

Imagen
No sé que té Terry Gilliam que m´enamora perturbadorament... He trigat un temps en veure Tideland. Tardança provocada per les males crítiques rebudes, que apuntaven a film tediòs i aburrit, amb dosis d' imaginari Gilliam incompresnsible... i amb les quals estic totalment en desacord. Jo, n´he gaudit, angustiosament, molt. Incómoda e insultant (de mal gust per molta gent), Tideland confronta en forma de fàbula fantàstica i escabrosa, dos mons a priori totalment antagònics com sòn la inocent infantesa i el mòn obscur de la drogadicció, a partir de la visió de Jeliza-Rose (un deu interpretatiu per la nena Jodelle Ferland), filla de dos perdedors que viuen convençudament en la putrefacta cotidaneitat de yonkies i la seva inusual aventura. La particular semblança del personatje Jeliza-Rose a la Alicia de Carroll, és potser el que més pesa sobre el film, quan es barreja el modern mite fantàstic d'Alicia amb l'aventura de pura supervivència en l'entorn heroinóman d'aquesta
Leer más

John Carpenter III. Mestre de sèrie B consolidat.

Imagen
A principis dels anys noranta John Carpenter treballà en un parell d’encàrrecs com “Memoirs of an Invisible Man” (1992) i el remake “Village of the damned” (1995), restades d’originalitat encara que ben dirigides, sens dubte. Però mostrà definitivament aquesta efectiva originalitat amb la que ha aconseguit sempre sobreviure al film “In the mouth of madness” (1995), una notable mostra de thriller de terror, on Sam Neil es veia sumergit en una alucinògena investigació al voltant de l'èxit d´unes noveles de terror (tremendament inspirades en l´amic Stephen King). Un gran esforç tècnic amb excel•lent ritme narratiu que va suposar un cert èxit de públic. Suficient per ajudar-lo a posar-se a treballar en les seves últimes obres amb més empremta. Al 1996, Carpenter brinda als seus fans la segona part de “Escape from New York”. Aquest cop l’inesgotable Snake Plissken (Kurt Russell) immers en un altre apocalíptic rescat dins la desolada illa-presó de Los Angeles a “Escape from L.A.”. Pos
Leer más