Waits, Bukowski and Kerouac. Bones, reptiles and mud. Voodoo, psicodelia and apocalipsis. Howlin´Wolf, Jim Morrison and The Stooges. Road, trash and punk. Lynch, Jarmusch and Ferrara... all shaken and stirred, compulsively stirred, with a Hunter's S.Thomson touch....



sábado, 19 de noviembre de 2011

John Carpenter III. Mestre de sèrie B consolidat.


A principis dels anys noranta John Carpenter treballà en un parell d’encàrrecs com “Memoirs of an Invisible Man” (1992) i el remake “Village of the damned” (1995), restades d’originalitat encara que ben dirigides, sens dubte. Però mostrà definitivament aquesta efectiva originalitat amb la que ha aconseguit sempre sobreviure al film “In the mouth of madness” (1995), una notable mostra de thriller de terror, on Sam Neil es veia sumergit en una alucinògena investigació al voltant de l´èxit d´unes noveles de terror (tremendament inspirades en l´amic Stephen King).
Un gran esforç tècnic amb excel•lent ritme narratiu que va suposar un cert èxit de públic. Suficient per ajudar-lo a posar-se a treballar en les seves últimes obres amb més empremta. Al 1996, Carpenter brinda als seus fans la segona part de “Escape from New York”. Aquest cop l’inesgotable Snake Plissken (Kurt Russell) immers en un altre apocalíptic rescat dins la desolada illa-presó de Los Angeles a “Escape from L.A.”. Possiblement el Carpenter més alliberat en anys reportà un bon film d’acció, intel•ligentment divertit i fins i tot passat de voltes en certs moments, amb autèntiques espurnes de sèrie B delirant. Un homenatge a ell mateix, ¿per què no?.
Tot seguit estrenà “Vampires” (1998), un western vampíric amb un James Woods exterminador de no morts digne de mencionar, que aconseguí divertir sense descobrir res, però que si més no modernitzava el gènere, i amb el que es va sentir tant còmode com per reprendre temàtica amb “Ghosts of Mars” (2001), escrita i dirigida per ell mateix i el seu últim treball fins a la recent “The Ward”. Un western amb regust gòtic emplaçat a un futurista planeta Mart colonitzat. Un film amb l’ utilització del temps realment original. El transport d´un perillós criminal a una llunyana colònia porta els protagonistes a una població deserta, on els colons han desaparegut misteriosament. Tot desembocarà a un gran duel. Si no fos perquè aquest cop els bandolers són vampirs marcians, ben bé podria ser el guió d’un espagueti western d’aquells filmats a Almeria.
Per Carpenter, degué ser tota una satisfacció portar a la gran pantalla un d’aquells pseudowesterns fantàstics que han estat al seu cap durant tant de temps i que tant han aconseguit irritar als seus detractors com inversament aconseguir satisfer als més fanàtics de la seva obra. Els mateixos amb qui compartir vivències a un festival de Sitges on ha estat guardonat i amb qui manté una relació d’estima mútua (fins i tot aclucant l’ull al festival amb una de les dues històries dirigides per al cicle Masters of horror, “Cigarette burns” (2005), una enigmàtica història sobre una pel•lícula de culte amb el festival de Sitges com a teló de fons).
Amb el temps, ha quedat clar que el segell “John Carpenter´s...” és sinònim de cinema d’acció sense més pretensions que l’entreteniment. Terror, thriller, fantàstic, acció,... poc importa el gènere on treballi, Carpenter ja fa temps que ha deixat clar quin és el seu objectiu, treballant contínuament per trobar la seva enèsima obra definitiva mentre inspira a noves generacions que van redescobrint la seva obra i reivindiquen el seu treball realitzant revisions com “The Mist” (Frank Darabont, 2007), que tot i adaptar narració d’ Stephen King, n’és bon exemple, o la moderna i correcta revisió d’ “Assault on Precinct 13” (Jean-François Richet, 2005). També s´ha estrenat recentment amb éxit el remake de “The Thing”, i mentrestant, sorgeix algún que altre alumne avantatjat, com l’entremaliat Neil Marshall (“Dog Soldiers”, “The Descent”, “Doomsday”), qui sembla ben bé que hagi heretat tant els encerts com els desencerts del Mestre.

sábado, 15 de octubre de 2011

John Carpenter II: Anys 80...


Una dècada extraordinàriament productiva per a John Carpenter els anys vuitanta.
Les experiències prèvies havien curtit un director segur de si mateix, amb molta imaginació i amb ganes de plasmar molts i diferents projectes a la gran pantalla. “The Fog” (La Boira) (1980), ja conté la maduresa que reflexa el seu bon moment creatiu. Amb regust a adaptació, no deixa de ser un bon homenatge als contes clàssics de por, a la llegenda com a element immortal, amb Edgar Allan Poe en ment i utilitzant la fosca història d’un poblet coster on la boira arrossega les ànimes d’uns mariners víctimes d’un antic naufragi buscant venjança entre els seus habitants.
A l’any següent, Carpenter rodarà la seva obra més original i emblemàtica, o si més no la preferida dels seus seguidors. Per fi un pressupost digne, que Carpenter utilitzà per... ¡rodar una autèntica obra mestre de sèrie B!. “Escape from New York” (1981) presentava un futur apocalíptic, amb una trama trepidant i una col•lecció d’actors que tira d’esquena: Lee Van Cleef, Ernest Borgnine, Donald Pleasence, Isaac Hayes i Harry Dean Stanton els més destacats, però mencionant especialment a Kurt Russell com a protagonista, que ja havia treballat amb ell interpretant a Elvis a un biopic sobre l’artista (“Elvis”, 1979) i que és convertiria en actor fetitxe pel director en següents projectes. Interpretant aquest cop a Snake Plissken, l’antiheroi per excel•lència, enigmàtic mercenari que es veia salvant la vida del president dels Estats Units, accidentat mentre sobrevolava un Nova York convertit en zona de presó inviolable, on tribus suburbanes sobreviuen sota la llei del més fort. Tota una cinta d’acció al més pur estil marca de la casa.
I si “Escape from New York” és la preferida per als fans, “The Thing” (La cosa) (1982), ho és per al gran públic. El remake del clàssic de terror de 1951 produït per Howard Hawks (altre cop), és un excel•lent exemple de bona direcció e interpretació (Kurt Russell) dins el terreny de la ciència ficció. Possiblement la seva filmació més madura i més propera al èxit comercial, amb una tensió envejable. Tot un clàssic modern. Terror i Ciència ficció en tota regla.
Els seus següents treballs, no van destacar pas per la seva autenticitat. “Cristhine” (1983), el perillós cotxe assassí que cobrava vida (adaptació de la novel•la d’ Stephen King) va tenir èxit al seu moment, però ha envellit amb dubtosa gràcia, i “Starman” (1984) una historia extraterrestre emocional, fou un simple i correcte encàrrec sense la personalitat per la que destaca el director.
Potser guardava forces per al seu següent èxit, “Big Trouble in Little China” (1986), una magnifica pel•lícula d’aventures. Cinema familiar al màxim exponent, amb un Kurt Russell fent de camioner superheroi lluitant contra els dolents més dolents dels perillosos submóns d’un barri xinès ple d’enigmàtica màgia mortal. La de cops que deu haver solucionat graelles de programació televisiva de dissabtes tarda...
En aquest punt de la seva carrera l’estil Carpenter ja era inconfusible, tota una garantía d’entreteniment, però tot el seu afany treballador, escrivint, dirigint i fins i tot auto produint-se, no es traduïa en grans èxits, i gran part dels seus treballs s’estavellaven en quan a èxit recaptador, passant a ser autèntiques joies de videoclub... Així ho confirmen, tant la delirantment misteriosa “Prince of Darkness” (1987) com la següent, “They Alive” (1988), una crítica social disfressada de divertida i trepidant aventura, on Rody Pipper (personatge del circuit de lluita lliure americana) en el paper principal, ha de salvar una societat mundial estranyament dominada.
La particular croada del realitzador l’havia convertit, amb el pas dels anys, en un autèntic buscador del Sant Greal dins les entranyes del pur cinema d’acció.

jueves, 15 de septiembre de 2011

John Carpenter: Inclassificable cas Sci-Fi Western


Aquest estiu m´ha semblat un bon moment per repassar la trajectòria de John Carpenter, un dels meus directors favorits, que segueix actiu i amb projectes de futur als seus 63 anys.
Penjo aquest article que he escrit i que possiblement sortirà en breu a una publicació local del vallès. Aquí el dividiré en tres parts (70's, 80's i 90's fins a dia d´avui) perque no sigui un xurru inacabable...

JOHN CARPENTER, LLEGENDA VIVA DEL CINEMA FANTÀSTIC.

Director, guionista i productor emblemàtic d’autèntiques obres mestres dins el gènere fantàstic i de terror. Vell conegut del festival de Sitges. Ens apropem als submóns creats per aquest inesgotable treballador amb l’excusa de revisar el seu últim film.
“The Ward”, la última aventura cinematogràfica de John Carpenter (Nova York, 1948) va ser presentada oficialment a Europa al passat Festival Internacional de Sitges 2010, amb un èxit de públic extraordinari a les seves projeccions (ple total, entrades esgotades) però no fou més que un fals miratge provocat per la voracitat del públic del festival, àvid per degustar material nou d’un realitzador força estimat a Sitges, deu anys desprès de la seva última entrega (sense comptar les col•laboracions per al cicle televisiu Masters of horror), ja que el film fins al dia d’avui no s’ha estat estrenat oficialment a cinemes regulars.
No és pas quelcom extraordinari, John Carpenter sembla recollir avui en dia tot el recolzament de la crítica especialitzada, però no gaudeix de la posició comercial d’altres companys de generació com Wes Craven o de la maduresa productiva de David Cronenberg. Cal recordar que tant “Vampires” com “Ghosts of Mars” (els seus darrers treballs) varen tenir un pas efímer als nostres cinemes i semblen força llunyans els èxits amb els que el director va fer-se un nom.
Així doncs, tenint en compte aquests antecedents, que la crítica tampoc s’ha desfet pas en elogis al respecte i les circumstàncies del mercat, sembla tota una odissea que puguem gaudir de l’estrena en pantalla gran de “The Ward” a les nostres sales.
Tot i així, si més no, és una bona ocasió per repassar i reivindicar l’obra d’aquest mestre del cinema fantàstic que tantes bones estones ha proporcionat als aficionats al gènere.
Tanmateix, no tot és negatiu a “The Ward”. Carpenter, a partir d’un guió més que explotat al cine de terror com és el lloc inhòspit on comencen a succeir estranys esdeveniments i morts (guarda força similitud amb “Identity” de James Mangold, 2003), aconsegueix imprimir un inconfusible segell marca de la casa al primer tram de la pel•lícula, amb envejable tensió terrorífica i el que sempre acaba fent millor Carpenter, crear una interacció dins un grup de personatges poc amigables que han d’unir forces per afrontar un temor comú, un estrany ésser fantasmagòric que amenaça la vida de les internes d’un psiquiàtric, totes fèmines i buscant en elles aquella innocència que va perdre’s per sempre més en Jamie Lee Curtis a “Halloween”, la seva obra capital.
Amb Amber Heard de protagonista aquest cop (“Zombieland”, “Drive Angry”), que és ingressada al sanatori per motius poc clars, anem a parar al terror pur i dur d’obscur passadís, amb aparicions i elements fantasmagòrics que porten a un desenllaç, si més no, mancat de recursos i difícil d’aprovar de bones a primeres, que resta credibilitat a un film del que s’esperava molt més.

Però l’aportació de John Carpenter al gènere fantàstic i de terror és tant gran que es fa difícil iniciar un repàs a la seva carrera amb “The Ward”, un dels seus films menys originals i que deixa freds als seus millors fans. De manera que, desitjant que el seu proper projecte sigui de més afortunada factura (sembla ser que al 2012 s’espera l’estrena de “Riot”, un drama presidiari amb Nicolas Cage de protagonista), passem pàgina i repassem la seva trajectòria.

John Carpenter inicià carrera amb petits treballs com “Terror from Space” o “Gorgon vs. Godzila”, deutors del cine fantàstic de Roger Corman i guanyà curiosament un Òscar amb un dels seus primers treballs per a un guió co-escrit (“The Resurrection of Broncho Billy”, 1970), un curtmetratge no fantàstic que li serveix per a obrir-se portes i aconseguir filmar el seu primer llarg metratge, “Dark Star” (1974), una simpàtica i prehistòrica filmació de temàtica espaial, de poc pressupost, que a dia d’avui pot ser visionada amb certa gràcia si hi veiem el punt sarcàstic en relació a l’obra mestre de Kubrick “2001: A Space Odyssey” (1968) (paraules majors...) o les posteriors “Alien”, però que ja presenta moltes de les característiques que definiran el seu cinema, sumar elements fantàstics al duel pròpiament dit (aquell duel èpic del clàssic western que necessitava ser renovat a marxes forçades, amb imaginació) amb el grup d’herois protagonistes (o potser hauríem d’utilitzar el terme antiherois) amb els qui és inevitable que l’espectador creï complicitat. L’ humor negre, molt present, sumat a elevades dosis de tensió i ritme que desemboca en terror, l’ajudaran a crear escola.
Dos anys desprès, amb idèntica falta de pressupost, Carpenter va fer la seva peculiar revisió de “Rio Bravo” del seu adorat Howard Hawks amb “Assault on Precinct 13” (1976), un dels pocs projectes sense components fantàstics de la seva carrera, portant l’acció als temibles carrers marginals d’un gueto de l’Amèrica dels anys setanta, on un grup de malfactors (bastant cotxambrosos) mantenen assetjada una solitària comissaria de policia amb pocs efectius. El film respira violència i tensió in crescendo a parts iguals, amb el duel com a punt culminant, com els grans westerns. Una obra de culte certament oblidada i totalment reivindicable als albors de la seva carrera.
El seu següent treball són figues d’un altre paner. L’obra que canviarà la carrera de Carpenter i el cinema de terror per sempre més. “Halloween” (1978), fou un mirall per a molts realitzadors que havien d’arribar. Si fa un moment comentava el duel com a element magnificant, idènticament al que va significar pel director les obres clàssiques i èpiques de Hawks o John Ford, “Halloween” esdevé un mite per a tota una generació. Previ a “Divendres 13” (S.Cunningham, 1980) o “Malson a Elm Street” (Wes Craven, 1984), per citar les més emblemàtiques, però sense deixar de mencionar d’altres clàssics contemporanis com “La matança de Texas” (Tobe Hooper, 1974) o “The Hills Have Eyes” (Wes Craven, 1977), que ajudarien a donar nom a tota una tendència en el cinema de terror, l’slasher, però que el desmarcà definitivament de l’univers Hollywood i d’aquella generació que va fer trontollar el cinema dels grans estudis renovant-lo totalment als anys setanta (Coppola, Lucas, Spielberg, De Palma, Kubrick, Peckimpah ...).
Amb la lliçó apresa de les anteriors experiències infrapressupostàries, “Halloween” és un film senzill i efectiu digne d’estudi. Amb una efectivitat tensional aconseguida a partir d’una simple màscara en mans d’un tarat mental que aprofita la obscura festivitat americana entorn a la nit dels morts, per tenir a Jamie Lee Curtis i companyia en l’estat constant d’ansietat que precedeix a l’assassinat, mentre la repetitiva banda sonora composta pel mateix Carpenter (labor que vindrà essent comú en següents títols) neguiteja a l’espectador i situa al director al nivell de mestre i a Michael Myers, el psicòpata, directament com una de les figures més emblemàtiques del cinema de terror, el tipus de psicòpata immortal que adoptarà i adorarà la cultura pop dels anys vuitanta que havien d’arribar.

Resum alucinògen de la primera obra de Carpenter: "Dark Star"

martes, 10 de mayo de 2011

WILD ZERO. Jet Generation Lock´n´lool !!!


Aquesta ben bé podría ser una de les pelis de capçalera del blog... De fet, així és! Les meves entranyes es veuen obligades de tant en tant a revisar aquest mite modern passat de voltes del cine japonès. Wild Zero (Tetsuro Takeuchi-2000).
S´hem acudeixen pocs films que hagin osat utilitzar una barreja d´elements fantàstics de manera tant divertida i a un ritme tant frenètic sense semblar un caos de basura sèrie Z sols vàlid per a visionar en format "fast forward".
Trash en tota regla, però. Tot i que no deixa de ser una opinió personal, Wild Zero és el summum, una orgía de speedic fantàstic a ritme de punk rock distorsionat, on els zombies (menció especial al maquillatje!), ovnis, psicodelia apocalíptica, velocitat, mafia yakuza, horterísme kistch, motos i cotxes alucinògens, romanticísme i transexualitat, armes, humor i gore esquitxen sang i electricitat a la teva cara bocabadada sense parar.

Ace, un inocent rocker adolescent, seguidor acèrrim de Guitar Wolf, una formació de punk rock (autèntica! a revisar la seva discografía, que hauría de ser imprescindible per a qualsevol amant del punk rock ramonià, recomanables els seus treballs Jet Generation, Ufo Romantics o Planet of the Wolves, plens d´humor, actitud de garatje i distorsió) es veu inmers en un altercat entre els mateixos Guitar Wolf i el propietari del local on han actuat, un mafiòs veritablement tarat i perillòs que eleva a la màxima potencia l´etiqueta d´hortera (pantalonets marca paquet realment irritables).
A partir d´aquesta trobada, es marca una relació entre Wolf i Ace que va més enllà de la simple amistat, els valors del veritable Rock´n´roll sempre perduraràn! I Wolf passa a convertir-se en una mena de super heroi rocker imbatible que ajudarà a Ace en les difícils situacions futures on es veu inmers, que inclouen Zombies, Ovnis i ... desicions transcendentals per Ace, que s´enamora perdudament de Tobio, una dolça i fràgil noieta amb sorpresa final inclosa...
I n´hi ha prou amb el trailer per fer-se una idea:
Tothom hauría de tenir-ho molt present: Lock´n´loool !!!!


viernes, 25 de marzo de 2011

Music maker blues revue, la tradició a Badalona


Veritables llegendes perdudes, d´arrels i tradició Southern Blues, tocaràn al festival Blues i Ritmes el proper 2 d´abril.
La passió i els laments més autèntics del profund sud nord-americà es transformen en tota una celebració d´agraiment a l´honestedad i sabor genuí d´aquests veritables supervivents.


viernes, 11 de febrero de 2011

The Legendary Shack Shakers: Alucinògena crònica rural via Nashville


L´escena d´outlaw country americà gaudeix en aquests moments d´un inesperat i envejable estat de forma gràcies a noms com Hank III, Scott H. Biram, Bob Wayne, 357 string band o Slim Cesna's autoclub, que han imprès l´actitud necessària a la música d´arrels dels seus avis i que semblava perduda definitivament en benefici del mainstream que domina l´escena.
També Jay Munly o els gòtics Those poor bastards, amb propostes més fosques i malaltísses, reverèncien amb desesperació les formes en que Lucifer sembla estar present als tortuosos camins de l´amèrica més profunda.
Legendary Shack Shakers, però, són una desviació. Com aquell cartell de carretera americana solitari que indica sospitosament un gir a algún lloc prop de la demència, un gir a l´infern.
Els Shakers són la mateixa essència en si, la profunda tradició redneck americana, la oculta, la de societat amb obscures tradicions incomprensibles, armes, vies de tren abandonades, biblies, predicadors, perillosos camins solitaris, cosins amb profunds retards mentals, animals en situacions degradants i insà alcoholisme de destil.lació pròpia, al cor d´aquells USA on el temps sembla haver-se aturat...
La Polka, el psycobilly, el country rural vertiginòs i la cacofonía són els elements amb els quals, el Colonel JD Wilkes transmet violenta i visceralment el seu circ rural.
Els seus treballs són ràpids, divertits i genuinament escabrosos. Les seves no són simples actuacions, cada composició és un exorcisme, on dements personatjes marginals prenen vida sota la seva pell amb violència, fluids gratuits per l´audiència i malabarísmes imposibles. Tot un side showman.




Hiperactiu, incansable i multidisciplinar estudiòs de la tradició i mite cultural del sud americà, Wilkes dibuixa, composa (sis treballs ja amb els Shakers) i també documenta.
De interesantíssim visionat, "Seven Signs-Music, myth & the american south", de la seva firma i que es pot trobar a les seves actuacions o la seva web, és un apasionat documental on Wilkes es deixa acompanyar de tota aquesta cultura, despullant la tradició. (http://www.jdwilkes.com/).


BELEIVE!!!

miércoles, 19 de enero de 2011

The Last Wave (Peter Weir, 1977). ¿Apocalípsis purificadora?


Inmers últimament en la cultura de les Antípodes, llegeixo impactat les notícies sobre el desastre natural que ha assolat aquests dies Austràlia. Tal i com va passar fa un any amb el terratrèmol de Haití o els temuts Tsunamis... Horroròs.
El tema m´ha fet rescatar aquesta fosca obra mestra del reivindicable Peter Weir, que trenta anys desprès és més actual que mai i que fa recapacitar sobre la interacció humans-natura i les misterioses dots de les aniquilades societats ancestrals aborígens, que teníen més capacitat que la gran societat moderna, encallada en la moral nihilista que arrasa amb tot, per entendre que els desastres naturals formen part de la regulació del cicle de la vida.
Al film, amb una tensió enigmàtica realment envejable, un jove advocat (Richard Chamberlain) amb problemes existencials provocats per extranys somnis premonitoris, lligats a violents successos climàtics semblants als que són notícia ara, com plujes torrencials, granisades de tamany bíblic, pluja negre, inundacions o terratrèmols, l´embarquen en una investigació a través de la cultura de tribus (gairebé extingides a la gran urbe i amb poc reconeixement dels governs) i els seus rituals secrets com a catalitzadors per al seu retrobament intern.
La terra té una enorme capacitat de purificació i els aborígens deien conèixer "el gran secret". L´advocat també sembla trobar-lo al final.
El cataclisme purifica, sembla ser. Però el que tinc més clar, dia a dia, és que l´insignificància del ser humà sobre la terra és majúscula.
I jo preocupant-me de quins vinils podré comprar la setmana que vé...