Waits, Bukowski and Kerouac. Bones, reptiles and mud. Voodoo, psicodelia and apocalipsis. Howlin´Wolf, Jim Morrison and The Stooges. Road, trash and punk. Lynch, Jarmusch and Ferrara... all shaken and stirred, compulsively stirred, with a Hunter's S.Thomson touch....



lunes, 21 de junio de 2010

GALLOWS. Staring at the rude bois.















Punk?, Hardcore?, Metal?,... que més dòna!. Gallows, la jove banda britànica, té l´actitud.
El seu debut, "Orchestra of Wolves", contenía una ràbia envejable, però la crítica d´avui en dia és tant obtusa i donada a les etiquetes que ràpidament es va posar a Gallows al sac de hardcoretas quinzanyers. Bé. Els Pistols també tocaven per gent de menys de vint amb imperdibles a les celles... us imagineu uns Sex Pistols a l´any 2010? ... és una pregunta ben estúpida...
El seu recent segon treball sembla voler marxar d´aquestes etiquetes, és més treballat, menys inmediat, fins i tot amb un mitg temps acústic en la primera part de la seva abanderada "The Vulture", però conté temes extraordinaris amb la personalitat intacta.
Han recollit portades i elogis a desenes, com molts altres abans, i toca demostrar la realitat de la seva proposta, dia a dia.
Veure els videos d´aquests joves fòra de si sobre un escenari ens deixa la sensació que volen deixar-si la pell mentres puguin. Si la industria no els engulleix, ni es converteixen en una caricatura més del mercat, la seva ràbia punk sembla voler despertar amb violència a la gris societat nihilista que els envolta.
Vivim temps extranys i dificils, la música no s´en salva. I cada cop sembla més difícil trobar un grup que pugui abanderar un xoc a l´establishment.
Potser seràn flor d´un dia i seràn oblidats ràpidament o potser d´aquí uns anys emcapçalaràn cartells metàl.lics devant de desenes de milers de subnormalítics botant amb el seu nou single... no ho sabem. Ni sabem tampoc quin grau de veracitat té el seu discurs provocador. El que no s´els podrà negar és l´inmediatesa de la seva proposta als seus primers dies. Fresca, amenaçadora i actual. Punk.
A falta d´haver-ho comprovat en directe, ens hem de conformar amb els seus videos, a l´espera de poder viure si en Frank Carter realment té la fusta que sembla tenir...

"I Dread the night", del seu nou treball (2009) Grey Britain:



I algún exemple més de la seves viscerals actuacions:



jueves, 17 de junio de 2010

Frank Booth. "Let´s fuuuck!!!!


















Frank Booth és un dels personatjes més perturbadors, malèvols i enigmàtics que ha donat la història del cine modern.
Quan Frank Booth va entrar per la meva retina directe al subconscient, ja res va tornar a ser com abans...

Maliciosament interpretat per un histriònic i emocionant Dennis Hooper, s´endinsà, a les ordres del oníric David Lynch a Blue Velvet, a les cadències més profundes, fosques i retorçades de la essència humana.
No sols això, crec certament, que Hooper fins i tot deguè superar totes les espectatives que hi poguès tenir posades Lynch per al seu paper. No era humà el que interpretava, era una bèstia.
En un moment fosc de la seva carrera (tot i les seves impresionants dots, l´etiqueta d´etern secundari ideal per a posar l´ànima a villans, maníacs o desviats socials, gairebé no l´abandonà en la resta de la seva trajectòria, amb un peu vivint al màxim el ritme de vida desenfrenada d´actor incorregible i l´altre al centre de desintoxicació) va lograr transformarse en aquest dimoni fora de la llei com ningú d´aquest mòn ho haguès pogut fer.
Tot i ser un film amb bon repartiment, resulta gairebé irrisori veure al seu costat uns joveníssims Kyle McLachlan o Laura Dern (que posiblement deuríen al.lucinar), encara que Isabella Rossellini, perturbadorament sexual, i amb qui manté al film una rel.lació sexual veritablement perversa i extranya, resta a l´alçada de la enorme figura interpretativa del gran Hoop.

Profundament depravat, Frank Booth regurgita tradició americana (de la profunda...) i desviaments líbids a 300 per hora. Per a la història queda una de les escenes més violentament sexuals vistes mai. Oda a la perturbació fetitxista en una insana recreació edíptica, amb vellut blau pel mitg, desenes de fucks i la adictiva màscareta... no hi han paraules.



La meva preferida, però, l´escena en que a ritme romàntic de "In Dreams" del gran Roy Orbison, amenaça de mort a cau d´orella un espantadís McLachlan. Emotiva i aterradora, exemple explícit de la capacitat per remoure els sentiments més profunds.



Both passa del fetitxisme al romanticisme o de la pura violència irracional a una tendresa infantil, tant ràpid i convulsivament com inal.la fins a la extenuació de la seva sinistre màscara. El seu no és un problema de doble o múltiple personalitat, ni d´un simple enajenat mental, és el fruit d´una extrema visceralitat incontrolada.



Dennis Hooper ha mort recentment, el 29/05/10, però les seves interpretacions, que no moriràn mai, ens el faràn recordar com un dels actors amb més personalitat de la història del cine. RIP Dennis.

martes, 15 de junio de 2010

Ron and Lux, Lux and Ron... ODA AL GUERRERO,



Ron Asheton (17/07/48 - 06/01/09) y Lux Interior (21/10/46 - 04/02/09), se fueron de este mundo.
Guitarra fundador de The Stooges el primero y frontman y alma matter de los esquizofrénicos The Cramps el segundo, habían conseguido, tarde pero meritóriamente, el status de “figuras de culto” en vida.
Representantes del lado más salvaje, directo y visceral de la historia del rock. El punk-rock primitivo de The Stooges y el punk-garage-psychobilly de serie Z de The Cramps, dieron de si algunos de los episodios más impactantes de la historia del rock. Pocos, como ellos, han expresado en sus trabajos y sus directos, auténticas experiencias vitales, hasta el punto de violentas, como lo han hecho ellos. Salvajes, psicóticos, sucios como nadie. Ambos a su manera y eso si, con escaso reconocimiento durante muchos años.
Tampoco ahora, siendo mundialmente respetados por la prensa especializada, (Incluso en nuestro “rockero” país conseguimos tener Stooges en su reunión hasta en la sopa...), recibiendo ese tardío reconocimiento constante a su labor, de viejas y nuevas generaciones, no se ha tambaleado el mundo por sus muertes, cierto. Pero para alguno de nosotros el vacío dejado es extrañamente triste...
Ni son los primeros, ni serán los últimos, la era rock se muere por momentos y la labor espontánea y sincera de grandes como ellos va a ser irrepetible.
De alguna manera, les veo como a dos viejos guerreros. Atrás ha quedado su guerra. Miles de batallas. Royendo lo más sucio y terrible del mundo rock. Experiencias extremas. Y su transmisión, bien sea a modo de aullido o riff distorsionado, sin duda, deliciosamente exquisita, demencialmente extraordinaria, sin parangón.
Sin duda, su repentino descanso de guerreros se me antoja, cuanto menos, tristemente merecido...
Nunca más volveremos a quedar noqueados ante el riff tosco y constante de agresividad y suciedad de Ron en un escenario. Lejos quedan sus imágenes antológicas junto a su hermano Scott y al gran Iggy, en posturas adolescentes aberrantemente ofensivas, esvásticas de por medio, sangre y provocación. Tampoco podremos volver a ver a Lux aullándonos como un poseso mediante flashes Elvisterianos en látex negro o cediendo el protagonismo del show a su sudoroso asshole, vía micrófono, en auténticos ejercicios de posesión delirante... Nunca más podremos, al menos no en este mundo.
Pese a ese reconocido estatus, a día de hoy, sus figuras (endiosadas por miles de fans en todo el mundo) eran un reflejo sencillo y cercano de la estrella de rock underground, más que nunca. Imposible no quedar prendado del submundo y parafernalia serie B que respiraba Lux con su entrañable Ivy a su lado... Asheton, aunque más distante, desprendía honestidad y agradecimiento en sus entrevístas, gozando de una confortable posición en el negocio, a raíz de su reunión con los Stooges.
Es más que evidente que la conexión con su música, a lo largo de estos años, había logrado que algunos les encajáramos, conscientemente, como “colegas en la distancia”, con lo que sus muertes se evidencian.... pérdidas irremplazables.
Queda pues la resignación por un lado, el recuerdo por otro y lo más positivo de todo: su legado. Sumergirse en la vorágine de “Fun House” o disfrutar espasmódicamente de “Songs the Lord taught us” una vez más, es un privilegio, una auténtica fortuna... ¿Que habría sido de nosotros sin ellos...?.

martes, 1 de junio de 2010

The horror....


"He visto un caracol, se deslizaba por el filo de una navaja, ese es mi sueño, mi pesadilla... arrastrarme, deslizarme por el filo de la navaja de afeitar, y sobrevivir...".

Coronel Walter E. Kurtz