Waits, Bukowski and Kerouac. Bones, reptiles and mud. Voodoo, psicodelia and apocalipsis. Howlin´Wolf, Jim Morrison and The Stooges. Road, trash and punk. Lynch, Jarmusch and Ferrara... all shaken and stirred, compulsively stirred, with a Hunter's S.Thomson touch....



martes, 14 de diciembre de 2010

TIDELAND, Terry Gilliam: Extrany romanticisme oníric



No sé que té Terry Gilliam que m´enamora perturbadorament...
He trigat un temps en veure Tideland. Tardança provocada per les males crítiques rebudes, que apuntaven a film tediòs i aburrit, i amb les quals estic totalment en desacord. Jo, n´he gaudit, angustiosament, molt.
Incomoda e insultant (de mal gust per molta gent), Tideland confronta en forma de fàbula fantàstica i escabrosa, dos mons a priori totalment antagònics com sòn la inocent infantesa i el mòn obscur de la drogadicció, a partir de la visió de Jeliza-Rose (un deu interpretatiu per la nena Jodelle Ferland), filla de dos perdedors que viuen convençudament en la putrefacta cotidaneitat de yonkies i la seva inusual aventura.
La particular semblança del personatje Jeliza-Rose a la Alicia de Carroll, és potser el que més pesa sobre el film. Tota una equivocació, ja que no és Tideland la visió heroïnomana del mite modern d´Alicia, sinó la evident distorsió a través del prisma infantil, i per supervivencia, de la vida mateixa. En clau Alicia, això si. ¿Fins on es capaç d´adaptar el ser humà la seva percepció vital per sobreviure? Sens dubte, si existeix un límit, és la innocencia infantil l´única capacitada per trobar-lo. El film descriu això. De manera amarga, amb perillòs humor negre i una càrrega gòtica realment extranya i surrealista. Segell marca de la casa.
No sembla difícil criticar la tasca de Gilliam veient tal quadre. És més fàcil ecumbrar els simpàtics submons inventats de Tim Burton (per posar l´exemple fàcil), encara que desprenguin melancolia o tristesa e incomprendre treballs incomodes i arriscats com aquest film... Allà on Burton esdevé inocent, Gilliam insulta sugerentment.
No parlo d´ella en termes d´obra mestra. ¿O si...? Es justament d´aquelles pelis que d´aquí un temps, gairebé com la majoría de "Gilliam´s", esdevenen "de culte" (terme, tot s´ha de dir, que jo considero considero injust en molts casos, ja que és vulgarment utilitzat quan no s´entèn res, pero conté quelcom que s´ha d´anar païnt i assimilant amb el temps...), però no queda dubte que Tideland no manté ningú indiferent, i això ja és molt.

viernes, 3 de diciembre de 2010

Steve Wynn & The Miracle 3

Apocalípsis sonora l´endemà de l´apocalípsis futbolística...


El dilluns, 400 milions de persones arreu del mòn eren testimonis del gran duel pilotaire per excelència, amb resultat realment escandalòs.
Amb aquesta resaca de gols inesperada, l´endemà una cinquantena de persones ven assabentades es reunien al sótan ombrívol de la Sidecar per a que el Sr.Wynn i els seus Miracles també portèssin escandalòsament la catàrsis sònica a nivells realment estratosfèrics.
Sempre havía pensat en la música dels primers Dream Syndicate en algo així com "la bonica banda sonora d´una posta de sol durant l´apocalípsis"... I realment, vaig sortir de la sala preparat a trobar-me un món arrassat.
Potser la meva virginal posició vers al Wynn, ja que tot i respectar la seva carrera (sobretot els inicis de Dream Syndicate) no havía pogut veure´l mai, hem pot fer veure de manera absolutament subjectiva el que es va presenciar al petit escenari barceloní, un torrent elèctric de passió que et transporta de manera sublim! Però altres testimonis aventatjats, que repetien, corroboren que això no és gratuït, i les seves visites es conten sempre com a grans victòries.
Steve Wynn, amb una carrera sòlida i reconeguda, manté a l´underground una visió particular, un estil pròpi amb una classe i vitalitat envejable que recolza la seva proposta.
Sincerament, esperava trobar-me al tipus en bona forma, però en una posició propera a aquell pop-noise que toca al gafapastísme indie i que jo, sincerament, no m´enpasso per insuls. Res d´això, Steve Wynn és com si el deixeble més avantatjat de l´escola Lou Reed (prèvia a allà on ja tot s´en va anar en orris) elevès aquella herència a la màxima potència. Electricitat torrencial, atac sònic de primera línea de foc i passatges hipnòtics intensos i ben elaborats, amb una banda sentint, que no sencillament interpretant, i que et transmeten realment que estàs dins d´una gran experiència.
En altres paraules, que jo que creia que els dies de vi i roses havíen quedat enrera... res més equivocat.
Al sortir de la sala... res. El mòn continuava rodant. L´apocalipsis no havía arribat. O si?. Potser l´estem visquent... una noia ensangrentada que hem va assaltar desesperadament al mitg del carrer, va fer-me recapacitar al respecte...