Waits, Bukowski and Kerouac. Bones, reptiles and mud. Voodoo, psicodelia and apocalipsis. Howlin´Wolf, Jim Morrison and The Stooges. Road, trash and punk. Lynch, Jarmusch and Ferrara... all shaken and stirred, compulsively stirred, with a Hunter's S.Thomson touch....



martes, 31 de agosto de 2010

Ian Rilen & The Love Addicts. In Memoriam.


L´Underground australià no ha deixat de donar durant decàdes fascinants artistes que sembla que s´auto alimenten en una escena sempre interesant.
Ian Rilen és un d´aquells rockers perduts en el temps i l´espai que transmet desde el moment en que l´escoltes aquella deliciosa sensació d´artista de culte. Un petit descobriment que t´omple com si es tractès d´una gran llegenda. Un carisme que es transmet a cabassos per les ones hertzianes, sumat a l´escasetat d´informació sobre l´individu i discos que semblen amagats o que sencillament ni existeixin...
La meva experiència amb ell és traumàtica, o si més no, agridolça. Ex-membre dels imprescindibles Rose Tatoo, havía tornat als escenaris amb ells durant aquesta dècada. I quan vaig descobrir fa un parell d´anys el seu fantàstic disc debut amb The Love Addicts "Passion boots & bruises" (gràcies al genial segell basc BANG!RECORDS) l´escoltava a totes hores. Era genial! Un disc amb una actitud envejable. Blues rock pantanòs amb slide i distorsió. Cru, dur i fosc. Nocturn i alevòs.
Però la següent notícia que vaig tenir al interesarme per ell va ser trista: Ian Rilen havía mort recentment de càncer.
Aquestes noticies realment et destrosen.
Rilen, havía anat a parar a Rose Tatoo al 1976, just en la gestació del grup, havent passat prèviament per un parell de bandes de blues d´una escena cambiant que intercambia membres de bandes com qui juga als cromos. En el seu pas efímer pels Tatoo té temps d´editar un dels seus primers singles, "Bad Boy for love", i dir adèu per formar "X" (Austràlia), una banda més propiament de High energy que s´endinsava més enllà de la línea Radio Birdman, desenvolupant una ràbia punk distorsionada.
Durant anys, inacabables canvis de formació a X, noves bandes, colaboracions, carrera inesgotable... L´escena de bar australiana era el seu hàbitat. Un lluitador. Que havía trobat en els Love Addicts una nova regeneració.
Ja malalt, mantenint-se actiu amb la banda, Rilen aparcava la seva greu malaltía per anar a rebre premis amb els Rose Tatoo al Hall of Fame o per tocar en tributs a companys caiguts, com Pete Wells, uns mesos abans de morir ell...
Sens dubte, fer unes birres fent sonar el reivindicable "Passion boots & Bruises" a tot volum, hem sembla el mínim que podem fer en el seu honor.


jueves, 26 de agosto de 2010

Migdiada amb canibals



La montaña del Dios Canibal. Sergio Martino (1979)

Un lleuger record adolescent ha servit per a que rescatés de l´oblit a l´estiu aquest "mític" film pseudo-aventurer-canibalesc de producció italiana setentera.
I és que, no serà per l´originalitat del guió ni per les seves grans interpretacions, però la peli és recordada carinyosament per molts per l´anècdota de la seva emisió a principis dels 90, en cap de setmana i en horari de sobretaula.
Ideal per a qui aquell dia no havía optat per una insulsa migdiada, tinguès la opció de poder gaudir d´un film d´aventures tropicals que acaba com el rosari de l´aurora, amb la voluptuosa Ursula Andress en pilotes, enbadurnada sensualment de fang i pintures per una tribu d´eixelebrats salvatjes que protagonitzen devant la càmara una orgía descomunal que inclou canibalísme, grans dosis d´entranyes sanguinolentes, nans psicòpates, erotisme i sexe explícit (amb primers plans de marturbacions), violacions, castració i sexe desenfrenat amb animals fins i tot...
A part d´aquesta traca final, introdueixen i acompanyen el film també algunes escenes rodades en tó documental de crueltat i realísme realment escabròs, com una lluita a mort real entre una víbora i una àliga, la crua digestió d´un mico viu per part d´una enorme boa, i llangardaixos, cocodrils i rèptils varis alimentant-se salvatjement.
Vaja, en resum, que el xaval que aquell dia pensès que passaría una estona emocionant d´aventures tipus "Las minas del Rey Salomón"/"Indiana Jones", va quedar trasposat per a díes.
Les queixes dels sectors més puritans per l´horari d´emisió no es van fer esperar i el tema fins i tot va arribar al congrès, on García Candau aleshores director de RTVE, va haver de respondre que algún despistat havía programat la película sense coneixer-la o ni tant sols haver-la visionat... Curiòs, ja que la peli no havía evitat escàndol i s´havía hagut de projectar amb talls de censura...
Total. Un divertiment. Crec que fan falta avui en dia més despistats d´aquest tipus, que en comptes de programar en horaris infantils "Junglas de Cristal" amb components d´aburrida violència explícita acceptada per la societat, incloguin desinteressadament a la parrilla algún film passat de voltes de Takashi Miike, per exemple, algo que ens desperti de la migdiada plàcida per deixar-nos bocabadats... i esquitxats de sang, semen i fluids varis.