SWAMPBONES

A principis dels anys noranta John Carpenter treballà en un parell d’encàrrecs com “Memoirs of an Invisible Man” (1992) i el remake “Village of the damned” (1995), restades d’originalitat encara que ben dirigides, sens dubte. Però mostrà definitivament aquesta efectiva originalitat amb la que ha aconseguit sempre sobreviure al film “In the mouth of madness” (1995), una notable mostra de thriller de terror, on Sam Neil es veia sumergit en una alucinògena investigació al voltant de l'èxit d´unes noveles de terror (tremendament inspirades en l´amic Stephen King). Un gran esforç tècnic amb excel•lent ritme narratiu que va suposar un cert èxit de públic. Suficient per ajudar-lo a posar-se a treballar en les seves últimes obres amb més empremta. Al 1996, Carpenter brinda als seus fans la segona part de “Escape from New York”. Aquest cop l’inesgotable Snake Plissken (Kurt Russell) immers en un altre apocalíptic rescat dins la desolada illa-presó de Los Angeles a “Escape from L.A.”. Pos

Una dècada extraordinàriament productiva per a John Carpenter els anys vuitanta. Les experiències prèvies havien curtit un director segur de si mateix, amb molta imaginació i amb ganes de plasmar molts i diferents projectes a la gran pantalla. “The Fog” (La Boira) (1980), ja conté la maduresa que reflexa el seu bon moment creatiu. Amb regust a adaptació, no deixa de ser un bon homenatge als contes clàssics de por, a la llegenda com a element immortal, amb Edgar Allan Poe en ment i utilitzant la fosca història d’un poblet coster on la boira arrossega les ànimes d’uns mariners víctimes d’un antic naufragi buscant venjança entre els seus habitants. A l’any següent, Carpenter rodarà la seva obra més original i emblemàtica, o si més no la preferida dels seus seguidors. Per fi un pressupost digne, que Carpenter utilitzà per... ¡rodar una autèntica obra mestre de sèrie B!. “Escape from New York” (1981) presentava un futur apocalíptic, amb una trama trepidant i una col•lecció d’actors que t

Aquest estiu m´ha semblat un bon moment per revisar la trajectòria de John Carpenter, un dels meus directors favorits, que segueix actiu i amb projectes de futur als seus 63 anys. Penjo aquest article que en breu sortirà a una petita publicació cultural local del vallès. Aquí el dividiré en tres parts (1:70's, 2:80's i 3:90's fins a dia d´avui) perque no sigui un xurru inacabable... JOHN CARPENTER, LLEGENDA VIVA DEL CINEMA FANTÀSTIC. Director, guionista i productor emblemàtic d'autèntiques obres mestres de referència dins el gènere fantàstic i de terror. Vell conegut del festival de Sitges. Ens apropem als submóns creats per aquest inesgotable treballador amb l'excusa de revisar el seu últim film. “The Ward”, la última aventura cinematogràfica de John Carpenter, va ser presentada oficialment a Europa al passat Festival Internacional de Sitges 2010, amb un èxit de públic extraordinari a les seves projeccions (ple total, entrades esgotades) però no fou més que un fals

Aquesta ben bé podría ser una de les pelis de capçalera del blog... De fet, així és! Les meves entranyes es veuen obligades de tant en tant a revisar aquest mite modern passat de voltes del cine japonès. Wild Zero (Tetsuro Takeuchi-2000). S´hem acudeixen pocs films que hagin osat utilitzar una barreja d´elements fantàstics de manera tant divertida i a un ritme tant frenètic sense semblar un caos de basura sèrie Z sols vàlid per a visionar en format "fast forward". Trash en tota regla, però. Tot i que no deixa de ser una opinió personal, Wild Zero és el summum, una orgía de speedic fantàstic a ritme de punk rock distorsionat, on els zombies (menció especial al maquillatje!), ovnis, psicodelia apocalíptica, velocitat, mafia yakuza, horterísme kistch, motos i cotxes alucinògens, romanticísme i transexualitat, armes, humor i gore esquitxen sang i electricitat a la teva cara bocabadada sense parar. Ace, un inocent rocker adolescent, seguidor acèrrim de Guitar Wolf, una formació de

Veritables llegendes perdudes, d´arrels i tradició Southern Blues, tocaràn al festival Blues i Ritmes el proper 2 d´abril. La passió i els laments més autèntics del profund sud nord-americà es transformen en tota una celebració d´agraiment a l´honestedad i sabor genuí d´aquests veritables supervivents.

L´escena d´outlaw country americà gaudeix en aquests moments d´un inesperat i envejable estat de forma gràcies a noms com Hank III, Scott H. Biram, Bob Wayne, 357 string band o Slim Cesna's autoclub, que han imprès l´actitud necessària a la música d´arrels dels seus avis i que semblava perduda definitivament en benefici del mainstream que domina l´escena. També Jay Munly o els gòtics Those poor bastards, amb propostes més fosques i malaltísses, reverèncien amb desesperació les formes en que Lucifer sembla estar present als tortuosos camins de l´amèrica més profunda. Legendary Shack Shakers, però, són una desviació. Com aquell cartell de carretera americana solitari que indica sospitosament un gir a algún lloc prop de la demència, un gir a l´infern. Els Shakers són la mateixa essència en si, la profunda tradició redneck americana, la oculta, la de societat amb obscures tradicions incomprensibles, armes, vies de tren abandonades, biblies, predicadors, perillosos camins solitaris, cos

Inmers últimament en la cultura de les Antípodes, llegeixo impactat les notícies sobre el desastre natural que ha assolat aquests dies Austràlia. Tal i com va passar fa un any amb el terratrèmol de Haití o els temuts Tsunamis... Horroròs. El tema m´ha fet rescatar aquesta fosca obra mestra del reivindicable Peter Weir, que trenta anys desprès és més actual que mai i que fa recapacitar sobre la interacció humans-natura i les misterioses dots de les aniquilades societats ancestrals aborígens, que teníen més capacitat que la gran societat moderna, encallada en la moral nihilista que arrasa amb tot, per entendre que els desastres naturals formen part de la regulació del cicle de la vida. Al film, amb una tensió enigmàtica realment envejable, un jove advocat (Richard Chamberlain) amb problemes existencials provocats per extranys somnis premonitoris, lligats a violents successos climàtics semblants als que són notícia ara, com plujes torrencials, granisades de tamany bíblic, pluja negre, inu

Els Reis Mags s´han portat de conya, com sempre, i aquest any, entre d´altres obsequis, han decidit que m´havía portat tant bé que em mereixía l´excel.lent box set vinílica dels viscerals Beasts of Bourbon, editada fa poc més d´un any pel genial (altre cop) segell "vascoaustralià" BANG!RECORDS (per favor, ¡que algú els doni un premi!). La caixa és austera però exquisita. Conservant el disseny original dels difícils de trobar tres primers vinils de la banda, "The Axeman´s Jazz", "Sour Mash" i "Black Milk", amb carpetes satinades, fundes dissenyades per l´ocasió i un interessant llibret amb totes les lletres i els comentaris dels treballs a càrrec dels mateixos protagonistes, Spencer P.Jones, Tex Perkins, James Baker, Boris Sujdovic i Kim Salmon, la banda original, provinents dels Scientists, Hoodoo Gurus, Johnnys i demès, rememorant experiències irrepetibles. Descriure l´entramat musical dels Bourbon no és gens fàcil, en paraules del propi Kim Sal