John Carpenter III. Mestre de sèrie B consolidat.

A principis dels anys noranta John Carpenter treballà en un parell d’encàrrecs com “Memoirs of an Invisible Man” (1992) i el remake “Village of the damned” (1995), restades d’originalitat encara que ben dirigides, sens dubte. Però mostrà definitivament aquesta efectiva originalitat amb la que ha aconseguit sempre sobreviure al film “In the mouth of madness” (1995), una notable mostra de thriller de terror, on Sam Neil es veia sumergit en una alucinògena investigació al voltant de l'èxit d´unes noveles de terror (tremendament inspirades en l´amic Stephen King). Un gran esforç tècnic amb excel•lent ritme narratiu que va suposar un cert èxit de públic. Suficient per ajudar-lo a posar-se a treballar en les seves últimes obres amb més empremta. Al 1996, Carpenter brinda als seus fans la segona part de “Escape from New York”. Aquest cop l’inesgotable Snake Plissken (Kurt Russell) immers en un altre apocalíptic rescat dins la desolada illa-presó de Los Angeles a “Escape from L.A.”. Possiblement el Carpenter més alliberat en anys reportà un bon film d’acció, intel•ligentment divertit i fins i tot passat de voltes en certs moments, amb autèntiques espurnes de sèrie B delirant. Un homenatge a ell mateix, ¿per què no?. Tot seguit estrenà “Vampires” (1998), un western vampíric amb un James Woods exterminador de no morts digne de mencionar, que aconseguí divertir sense descobrir res, però que si més no modernitzava el gènere, i amb el que es va sentir tant còmode com per reprendre temàtica amb “Ghosts of Mars” (2001), escrita i dirigida per ell mateix i el seu últim treball fins a la recent “The Ward”. Un western amb regust gòtic emplaçat a un futurista planeta Mart colonitzat. Un film amb utilització del temps narratiu realment original. El transport d´un perillós criminal a una llunyana colònia porta els protagonistes a una població deserta, on els colons han desaparegut misteriosament. Tot desembocarà a un gran duel. Si no fos perquè aquest cop els bandolers són vampirs marcians, ben bé podria ser el guió d'un espagueti western d'aquells filmats a Almeria. Per a Carpenter, degué ser tota una satisfacció portar a la gran pantalla un d’aquells pseudowesterns fantàstics que han estat al seu cap durant tant de temps i que tant han aconseguit irritar als seus detractors com inversament aconseguir satisfer als més fanàtics de la seva obra. Els mateixos amb qui compartir vivències a un festival de Sitges on ha estat guardonat i amb qui manté una relació d'estima mútua (fins i tot aclucant l’ull al festival amb una de les dues històries dirigides per al cicle Masters of horror, “Cigarette burns” (2005), una enigmàtica història sobre una pel•lícula de culte amb el festival de Sitges com a teló de fons). 

Amb el temps, ha quedat clar que el segell “John Carpenter´s...” és sinònim de cinema d’acció sense més pretensions que l’entreteniment. Terror, thriller, fantàstic, acció,... poc importa el gènere on s'endinsi, Carpenter ja fa temps que va deixar clar quin ha estat sempre el seu objectiu, treballar contínuament per trobar la seva enèsima obra definitiva, de mentres, va inspirant noves generacions que redescobreixen la seva obra i reivindiquen el seu treball. Sembla que ho ratifiquin revisions com “The Mist” (Frank Darabont, 2007), que tot i adaptar més directament la història original d'Stephen King, és a dir, res a veure amb "The Fog" del mestre, pero que ha servit  per que es parli d'ell com a referència... o la moderna revisió d’ “Assault on Precinct 13” (Jean-François Richet, 2005), sencillament correcte, pero reivindicant més directament aquest cop si, l'original de Carpenter. També s'ha estrenat recentment amb éxit i bona nota gràcies a la molt cuidada posada en escena en detalls vers l'original, la nova "The Thing" (2002, de William Latham, Mark Atkinson) que dóna continuació a la anyorada història de Carpenter, convertida en obre de culte avui en dia i que ha tornat a estar en boca de tots gràcies a aquest bon treball en forma de precuela.

I mentrestant, sorgeix algún que altre alumne avantatjat, com per exemple l’entremaliat Neil Marshall, amb obres com “Dog Soldiers”, “The Descent”, “Doomsday”... qui sembla ben bé que hagi heretat tant els encerts com els desencerts del Mestre.