Waits, Bukowski and Kerouac. Bones, reptiles and mud. Voodoo, psicodelia and apocalipsis. Howlin´Wolf, Jim Morrison and The Stooges. Road, trash and punk. Lynch, Jarmusch and Ferrara... all shaken and stirred, compulsively stirred, with a Hunter's S.Thomson touch....



miércoles, 19 de enero de 2011

The Last Wave (Peter Weir, 1977). ¿Apocalípsis purificadora?


Inmers últimament en la cultura de les Antípodes, llegeixo impactat les notícies sobre el desastre natural que ha assolat aquests dies Austràlia. Tal i com va passar fa un any amb el terratrèmol de Haití o els temuts Tsunamis... Horroròs.
El tema m´ha fet rescatar aquesta fosca obra mestra del reivindicable Peter Weir, que trenta anys desprès és més actual que mai i que fa recapacitar sobre la interacció humans-natura i les misterioses dots de les aniquilades societats ancestrals aborígens, que teníen més capacitat que la gran societat moderna, encallada en la moral nihilista que arrasa amb tot, per entendre que els desastres naturals formen part de la regulació del cicle de la vida.
Al film, amb una tensió enigmàtica realment envejable, un jove advocat (Richard Chamberlain) amb problemes existencials provocats per extranys somnis premonitoris, lligats a violents successos climàtics semblants als que són notícia ara, com plujes torrencials, granisades de tamany bíblic, pluja negre, inundacions o terratrèmols, l´embarquen en una investigació a través de la cultura de tribus (gairebé extingides a la gran urbe i amb poc reconeixement dels governs) i els seus rituals secrets com a catalitzadors per al seu retrobament intern.
La terra té una enorme capacitat de purificació i els aborígens deien conèixer "el gran secret". L´advocat també sembla trobar-lo al final.
El cataclisme purifica, sembla ser. Però el que tinc més clar, dia a dia, és que l´insignificància del ser humà sobre la terra és majúscula.
I jo preocupant-me de quins vinils podré comprar la setmana que vé...

viernes, 14 de enero de 2011

Les bèsties del bourbon box set


Els Reis Mags s´han portat de conya, com sempre, i aquest any, entre d´altres obsequis, han decidit que m´havía portat tant bé que em mereixía l´excel.lent box set vinílica dels viscerals Beasts of Bourbon, editada fa poc més d´un any pel genial (altre cop) segell "vascoaustralià" BANG!RECORDS (per favor, ¡que algú els doni un premi!).
La caixa és austera però exquisita. Conservant el disseny original dels difícils de trobar tres primers vinils de la banda, "The Axeman´s Jazz", "Sour Mash" i "Black Milk", amb carpetes satinades, fundes dissenyades per l´ocasió i un interessant llibret amb totes les lletres i els comentaris dels treballs a càrrec dels mateixos protagonistes, Spencer P.Jones, Tex Perkins, James Baker, Boris Sujdovic i Kim Salmon, la banda original, provinents dels Scientists, Hoodoo Gurus, Johnnys i demès, rememorant experiències irrepetibles.
Descriure l´entramat musical dels Bourbon no és gens fàcil, en paraules del propi Kim Salmon: "...a bunch of Creedence, Alice Cooper, Johnny Cash and some psychedelic punk...". Deixem´ho així, doncs.
La seva ópera prima "Axeman´s Jazz", gravat en directe en una sola sessió d´estudi, és el més inmediat i assequible a la oïda dels tres. El més stonià. I dic stonià pensant en els stones-aftermath abandonats en un manglar pantanòs d´Austràlia durant un mal trip d´àcid... Una delicia.
Amb "Sour Mash", gravat 5 anys desprès, la cosa havía canviat força. Sujdovic i Salmon tornaven de Gran Bretanya finiquitant els Scientists i la gravació té un altre sabor. El rock de banda de bar amb regust a pantà havía mutat a una mena de blues industrial exorcitant realment fosc i recargolat. Una altre delicia.
Finalment, "Black Milk", l´únic dels tres que ja havía escoltat previament, té tots els elements per considerar-lo l´obra mestre del grup. Més fosc, nocturn i calmat que l´anterior per moments, però més salvatje en d´altres. El més elaborat, el que conté més matisos i registres variats, on els passatjes de desangelada nocturnitat es donen la mà amb peces d´al.lucinògen cabaret rural, fosc garatge rock i les descàrregues de visceralitat stoogiana marca de la casa. Unes bèsties banyades en bourbon en estat de gràcia.
La banda continuaría, editant un any més tard un altre obra mestra (almenys en opinió personal, i el disc amb el que els vaig descobrir), el genial "The low road", amb canvis en la formació i Kim Salmon iniciant carrera en solitari a posteriori, però aquesta ja és una altre història...
El que desitjariem a dia d´avui és que aquests animalots llimèssin aspereses i tornèssin a girar amb una formació en condicions.
¡Llarga vida al rock australià!
I un parell de videos representatius de l´amalgama sonora del genial Black Milk.
Let´s get funky... (versionant Hound Dog Taylor)



I la nocturna i enigmàtica Cool fire: