John Carpenter: Inclassificable cas Sci-Fi Western

Aquest estiu m´ha semblat un bon moment per revisar la trajectòria de John Carpenter, un dels meus directors favorits, que segueix actiu i amb projectes de futur als seus 63 anys.
Penjo aquest article que en breu sortirà a una petita publicació cultural local del vallès. Aquí el dividiré en tres parts (1:70's, 2:80's i 3:90's fins a dia d´avui) perque no sigui un xurru inacabable...

JOHN CARPENTER, LLEGENDA VIVA DEL CINEMA FANTÀSTIC.

Director, guionista i productor emblemàtic d'autèntiques obres mestres de referència dins el gènere fantàstic i de terror. Vell conegut del festival de Sitges. Ens apropem als submóns creats per aquest inesgotable treballador amb l'excusa de revisar el seu últim film.
“The Ward”, la última aventura cinematogràfica de John Carpenter, va ser presentada oficialment a Europa al passat Festival Internacional de Sitges 2010, amb un èxit de públic extraordinari a les seves projeccions (ple total, entrades esgotades) però no fou més que un fals miratge provocat per la voracitat del públic del festival, àvid per degustar material nou d’un realitzador força estimat a Sitges, deu anys desprès de la seva última entrega (sense comptar les col•laboracions per al cicle televisiu Masters of horror), ja que el film fins al dia d’avui no s'ha estat estrenat oficialment a cinemes regulars.
No és pas quelcom extraordinari, John Carpenter sembla recollir avui en dia tot el recolzament de la crítica especialitzada, però no gaudeix de la posició comercial d’altres companys de generació com Wes Craven o de la maduresa productiva de David Cronenberg. Cal recordar que tant “Vampires” com “Ghosts of Mars” (els seus darrers treballs) varen tenir un pas efímer als nostres cinemes i els èxits amb els que el director va fer-se un nom semblen força llunyans.
Així doncs, tenint en compte aquests antecedents, que la crítica tampoc s'ha desfet pas en elogis al respecte i les circumstàncies del mercat, sembla tota una odissea que puguem gaudir de l’estrena en pantalla gran de “The Ward” a les nostres sales.
Tot i així, si més no, és una bona ocasió per repasar i reivindicar l'obra d'aquest mestre del cinema fantàstic que tantes bones estones ha proporcionat als aficionats al gènere.
Tanmateix, no tot és negatiu a “The Ward”. Carpenter, a partir d’un guió més que explotat al cine de terror com és el lloc inhòspit on comencen a succeir estranys esdeveniments i morts (guarda força similitud amb “Identity” de James Mangold, 2003), aconsegueix imprimir un inconfusible segell marca de la casa al primer tram de la pel•lícula, amb envejable tensió terrorífica i el que sempre acaba fent millor Carpenter, crear una interacció dins un grup de personatges poc amigables que han d’unir forces per afrontar un temor comú, un estrany ésser fantasmagòric que amenaça la vida de les internes d’un psiquiàtric, totes fèmines i buscant en elles aquella innocència que va perdre’s per sempre més en Jamie Lee Curtis a “Halloween”, la seva obra capital.
Amb Amber Heard de protagonista aquest cop (“Zombieland”, “Drive Angry”), que és ingressada al sanatori per motius poc clars, anem a parar al terror pur i dur d’obscur passadís, amb aparicions i elements fantasmagòrics que porten a un desenllaç, si més no, mancat de recursos i difícil d’aprovar de bones a primeres, que resta credibilitat a un film del que s’esperava molt més.

Però l’aportació de John Carpenter al gènere fantàstic i de terror és tant gran que es fa difícil iniciar un repàs a la seva carrera amb “The Ward”, un dels seus films menys originals i que deixa freds als seus fans més acèrrims. De manera que, desitjant que el seu proper projecte sigui de més afortunada factura (sembla ser que al 2012 s’espera “Riot”, un drama presidiari amb Nicolas Cage de protagonista), passem pàgina i repassem la seva trajectòria.

John Carpenter  (Nova York, 1948) inicià carrera amb petits treballs com “Terror from Space” o “Gorgon vs. Godzila”, deutors del cine fantàstic de Roger Corman i guanyà curiosament un Òscar amb un dels seus primers treballs per a un guió co-escrit (“The Resurrection of Broncho Billy”, 1970), un curtmetratge no fantàstic que li serveix per a obrir-se portes i aconseguir filmar el seu primer llarg metratge, “Dark Star” (1974), una simpàtica i prehistòrica filmació de temàtica espaial, de pressupost ínfim, que a dia d’avui pot ser visionada amb certa gràcia si hi veiem el punt sarcàstic en rel.lació a la obra mestre de Kubrick “2001: A Space Odyssey” (1968) (paraules majors...) o les posteriors “Alien”, però que ja presenta moltes de les característiques que definiràn el seu cinema, sumar elements fantàstics al duel pròpiament dit (aquell duel èpic del western clàssic que necessitava ser renovat a marxes forçades, amb imaginació) amb el grup d'herois protagonistes (o potser hauríem d’utilitzar el terme antiherois) amb els qui és inevitable que l’espectador creï complicitat. L'humor negre, molt present, sumat a elevades dosis de tensió i ritme que desemboca en terror, l'ajudaran a crear escola.
Dos anys desprès, amb idèntica falta de pressupost, Carpenter va fer la seva peculiar revisió de “Rio Bravo” del seu adorat Howard Hawks amb “Assault on Precinct 13” (1976), un dels pocs projectes sense components fantàstics de la seva carrera, portant l'acció als temibles carrers marginals d’un gueto de l’Amèrica dels anys setanta, on un grup de malfactors (bastant cotxambrosos) mantenen assetjada una solitària comissaria de policia amb pocs efectius. El film respira violència i tensió in crescendo a parts iguals, amb el duel com a punt culminant, com els grans westerns. Una obra de culte certament oblidada i totalment reivindicable als albors de la seva carrera.
El seu següent treball són figues d’un altre paner. L'obra que canviarà la carrera de Carpenter i el cinema de terror per sempre més. “Halloween” (1978), fou un mirall per a molts realitzadors que havien d’arribar. Si fa un moment comentava el duel com a element magnificant, idènticament al que va significar pel director les obres clàssiques i èpiques de Hawks o John Ford, “Halloween” esdevé un mite per a tota una generació. 

Previa a “Divendres 13” (S.Cunningham, 1980) o “Malson a Elm Street” (Wes Craven, 1984), per citar les més emblemàtiques , però sense deixar de mencionar d'altres clàssics contemporanis com “La matança de Texas” (Tobe Hooper, 1974) o “The Hills Have Eyes” (Wes Craven, 1977), que ajudarien a donar nom a tota una tendència en el cinema de terror, l'slasher, però que el desmarcà definitivament de l'univers Hollywood i d'aquella generació que va fer trontollar el cinema dels grans estudis renovant-lo totalment als anys setanta (Coppola, Lucas, Spielberg, De Palma, Kubrick, Peckimpah ...).
Amb la lliçó apresa de les anteriors experiències infrapressupostàries, “Halloween” és un film senzill i efectiu digne d’estudi. Amb una efectivitat tensional aconseguida a partir d’una simple màscara en mans d'un tarat mental que aprofita la obscura festivitat americana entorn a la nit dels morts, per tenir a Jamie Lee Curtis i companyia en l'estat constant d'ansietat que precedeix a l’assassinat, mentre la repetitiva banda sonora composta pel mateix Carpenter (labor que vindrà essent comú en següents títols) neguiteja a l'espectador i sitúa al director al nivell de mestre i a Michael Myers, el psicòpata, directament com una de les figures més emblemàtiques del cinema de terror, el tipus de psicòpata immortal que adoptarà i adorarà la cultura pop dels anys vuitanta que havien d’arribar.

Resum alucinògen de la primera obra de Carpenter: "Dark Star"