Waits, Bukowski and Kerouac. Bones, reptiles and mud. Voodoo, psicodelia and apocalipsis. Howlin´Wolf, Jim Morrison and The Stooges. Road, trash and punk. Lynch, Jarmusch and Ferrara... all shaken and stirred, compulsively stirred, with a Hunter's S.Thomson touch....



martes, 14 de diciembre de 2010

TIDELAND, Terry Gilliam: Extrany romanticisme oníric



No sé que té Terry Gilliam que m´enamora perturbadorament...
He trigat un temps en veure Tideland. Tardança provocada per les males crítiques rebudes, que apuntaven a film tediòs i aburrit, i amb les quals estic totalment en desacord. Jo, n´he gaudit, angustiosament, molt.
Incomoda e insultant (de mal gust per molta gent), Tideland confronta en forma de fàbula fantàstica i escabrosa, dos mons a priori totalment antagònics com sòn la inocent infantesa i el mòn obscur de la drogadicció, a partir de la visió de Jeliza-Rose (un deu interpretatiu per la nena Jodelle Ferland), filla de dos perdedors que viuen convençudament en la putrefacta cotidaneitat de yonkies i la seva inusual aventura.
La particular semblança del personatje Jeliza-Rose a la Alicia de Carroll, és potser el que més pesa sobre el film. Tota una equivocació, ja que no és Tideland la visió heroïnomana del mite modern d´Alicia, sinó la evident distorsió a través del prisma infantil, i per supervivencia, de la vida mateixa. En clau Alicia, això si. ¿Fins on es capaç d´adaptar el ser humà la seva percepció vital per sobreviure? Sens dubte, si existeix un límit, és la innocencia infantil l´única capacitada per trobar-lo. El film descriu això. De manera amarga, amb perillòs humor negre i una càrrega gòtica realment extranya i surrealista. Segell marca de la casa.
No sembla difícil criticar la tasca de Gilliam veient tal quadre. És més fàcil ecumbrar els simpàtics submons inventats de Tim Burton (per posar l´exemple fàcil), encara que desprenguin melancolia o tristesa e incomprendre treballs incomodes i arriscats com aquest film... Allà on Burton esdevé inocent, Gilliam insulta sugerentment.
No parlo d´ella en termes d´obra mestra. ¿O si...? Es justament d´aquelles pelis que d´aquí un temps, gairebé com la majoría de "Gilliam´s", esdevenen "de culte" (terme, tot s´ha de dir, que jo considero considero injust en molts casos, ja que és vulgarment utilitzat quan no s´entèn res, pero conté quelcom que s´ha d´anar païnt i assimilant amb el temps...), però no queda dubte que Tideland no manté ningú indiferent, i això ja és molt.

2 comentarios:

  1. Veig que vas agafant un ritme de publicació força alt...

    Haurem de veure el flim, encara que no se si l'entendre...

    ResponderEliminar
  2. I tant!... sols sòn palles mentals post-visionat.
    Gilliam és un grande.

    ResponderEliminar