Mud diary - My journey to the center of the mind through shocking films and rock and roll... Collecting bones in the deep swamps
Frank Booth. "Let´s fuuuck!!!!"
Obtener enlace
Facebook
Twitter
Pinterest
Correo electrónico
Otras aplicaciones
Frank Booth és un dels personatjes més perturbadors, malèvols i enigmàtics que ha donat la història del cine modern.
Quan Frank Booth va entrar per la meva retina directe al subconscient, ja res va tornar a ser com abans...
Maliciosament interpretat per un histriònic i emocionant Dennis Hooper, s´endinsà, a les ordres del oníric David Lynch a Blue Velvet, a les cadències més profundes, fosques i retorçades de la essència humana.
No sols això, crec certament, que Hooper fins i tot deguè superar totes les espectatives que hi poguès tenir posades Lynch per al seu paper. No era humà el que interpretava, era una bèstia.
En un moment fosc de la seva carrera (tot i les seves impresionants dots, l´etiqueta d´etern secundari ideal per a posar l´ànima a villans, maníacs o desviats socials, gairebé no l´abandonà en la resta de la seva trajectòria, amb un peu vivint al màxim el ritme de vida desenfrenada d´actor incorregible i l´altre al centre de desintoxicació) va lograr transformarse en aquest dimoni fora de la llei com ningú d´aquest mòn ho haguès pogut fer.
Tot i ser un film amb bon repartiment, resulta gairebé irrisori veure al seu costat uns joveníssims Kyle McLachlan o Laura Dern (que posiblement deuríen al.lucinar), encara que Isabella Rossellini, perturbadorament sexual, i amb qui manté al film una rel.lació sexual veritablement perversa i extranya, resta a l´alçada de la enorme figura interpretativa del gran Hoop.
Profundament depravat, Frank Booth regurgita tradició americana (de la profunda...) i desviaments líbids a 300 per hora. Per a la història queda una de les escenes més violentament sexuals vistes mai. Oda a la perturbació fetitxista en una insana recreació edíptica, amb vellut blau pel mitg, desenes de fucks i la adictiva màscareta... no hi han paraules.
La meva preferida, però, l´escena en que a ritme romàntic de "In Dreams" del gran Roy Orbison, amenaça de mort a cau d´orella un espantadís McLachlan. Emotiva i aterradora, exemple explícit de la capacitat per remoure els sentiments més profunds.
Both passa del fetitxisme al romanticisme o de la pura violència irracional a una tendresa infantil, tant ràpid i convulsivament com inal.la fins a la extenuació de la seva sinistre màscara. El seu no és un problema de doble o múltiple personalitat, ni d´un simple enajenat mental, és el fruit d´una extrema visceralitat incontrolada.
Dennis Hooper ha mort recentment, el 29/05/10, però les seves interpretacions, que no moriràn mai, ens el faràn recordar com un dels actors amb més personalitat de la història del cine. RIP Dennis.
Aquest estiu m´ha semblat un bon moment per revisar la trajectòria de John Carpenter, un dels meus directors favorits, que segueix actiu i amb projectes de futur als seus 63 anys. Penjo aquest article que en breu sortirà a una petita publicació cultural local del vallès. Aquí el dividiré en tres parts (1:70's, 2:80's i 3:90's fins a dia d´avui) perque no sigui un xurru inacabable... JOHN CARPENTER, LLEGENDA VIVA DEL CINEMA FANTÀSTIC. Director, guionista i productor emblemàtic d'autèntiques obres mestres de referència dins el gènere fantàstic i de terror. Vell conegut del festival de Sitges. Ens apropem als submóns creats per aquest inesgotable treballador amb l'excusa de revisar el seu últim film. “The Ward”, la última aventura cinematogràfica de John Carpenter, va ser presentada oficialment a Europa al passat Festival Internacional de Sitges 2010, amb un èxit de públic extraordinari a les seves projeccions (ple total, entrades esgotades) però no fou més que un fals
No sé que té Terry Gilliam que m´enamora perturbadorament... He trigat un temps en veure Tideland. Tardança provocada per les males crítiques rebudes, que apuntaven a film tediòs i aburrit, amb dosis d' imaginari Gilliam incompresnsible... i amb les quals estic totalment en desacord. Jo, n´he gaudit, angustiosament, molt. Incómoda e insultant (de mal gust per molta gent), Tideland confronta en forma de fàbula fantàstica i escabrosa, dos mons a priori totalment antagònics com sòn la inocent infantesa i el mòn obscur de la drogadicció, a partir de la visió de Jeliza-Rose (un deu interpretatiu per la nena Jodelle Ferland), filla de dos perdedors que viuen convençudament en la putrefacta cotidaneitat de yonkies i la seva inusual aventura. La particular semblança del personatje Jeliza-Rose a la Alicia de Carroll, és potser el que més pesa sobre el film, quan es barreja el modern mite fantàstic d'Alicia amb l'aventura de pura supervivència en l'entorn heroinóman d'aquesta
A principis dels anys noranta John Carpenter treballà en un parell d’encàrrecs com “Memoirs of an Invisible Man” (1992) i el remake “Village of the damned” (1995), restades d’originalitat encara que ben dirigides, sens dubte. Però mostrà definitivament aquesta efectiva originalitat amb la que ha aconseguit sempre sobreviure al film “In the mouth of madness” (1995), una notable mostra de thriller de terror, on Sam Neil es veia sumergit en una alucinògena investigació al voltant de l'èxit d´unes noveles de terror (tremendament inspirades en l´amic Stephen King). Un gran esforç tècnic amb excel•lent ritme narratiu que va suposar un cert èxit de públic. Suficient per ajudar-lo a posar-se a treballar en les seves últimes obres amb més empremta. Al 1996, Carpenter brinda als seus fans la segona part de “Escape from New York”. Aquest cop l’inesgotable Snake Plissken (Kurt Russell) immers en un altre apocalíptic rescat dins la desolada illa-presó de Los Angeles a “Escape from L.A.”. Pos
Frank Booth és un dels personatjes més perturbadors, malèvols i enigmàtics que ha donat la història del cine modern.
Quan Frank Booth va entrar per la meva retina directe al subconscient, ja res va tornar a ser com abans...
Maliciosament interpretat per un histriònic i emocionant Dennis Hooper, s´endinsà, a les ordres del oníric David Lynch a Blue Velvet, a les cadències més profundes, fosques i retorçades de la essència humana.
No sols això, crec certament, que Hooper fins i tot deguè superar totes les espectatives que hi poguès tenir posades Lynch per al seu paper. No era humà el que interpretava, era una bèstia.
En un moment fosc de la seva carrera (tot i les seves impresionants dots, l´etiqueta d´etern secundari ideal per a posar l´ànima a villans, maníacs o desviats socials, gairebé no l´abandonà en la resta de la seva trajectòria, amb un peu vivint al màxim el ritme de vida desenfrenada d´actor incorregible i l´altre al centre de desintoxicació) va lograr transformarse en aquest dimoni fora de la llei com ningú d´aquest mòn ho haguès pogut fer.
Tot i ser un film amb bon repartiment, resulta gairebé irrisori veure al seu costat uns joveníssims Kyle McLachlan o Laura Dern (que posiblement deuríen al.lucinar), encara que Isabella Rossellini, perturbadorament sexual, i amb qui manté al film una rel.lació sexual veritablement perversa i extranya, resta a l´alçada de la enorme figura interpretativa del gran Hoop.
Profundament depravat, Frank Booth regurgita tradició americana (de la profunda...) i desviaments líbids a 300 per hora. Per a la història queda una de les escenes més violentament sexuals vistes mai. Oda a la perturbació fetitxista en una insana recreació edíptica, amb vellut blau pel mitg, desenes de fucks i la adictiva màscareta... no hi han paraules.
La meva preferida, però, l´escena en que a ritme romàntic de "In Dreams" del gran Roy Orbison, amenaça de mort a cau d´orella un espantadís McLachlan. Emotiva i aterradora, exemple explícit de la capacitat per remoure els sentiments més profunds.
Both passa del fetitxisme al romanticisme o de la pura violència irracional a una tendresa infantil, tant ràpid i convulsivament com inal.la fins a la extenuació de la seva sinistre màscara. El seu no és un problema de doble o múltiple personalitat, ni d´un simple enajenat mental, és el fruit d´una extrema visceralitat incontrolada.
Dennis Hooper ha mort recentment, el 29/05/10, però les seves interpretacions, que no moriràn mai, ens el faràn recordar com un dels actors amb més personalitat de la història del cine. RIP Dennis.
Comentarios
Publicar un comentario