Waits, Bukowski and Kerouac. Bones, reptiles and mud. Voodoo, psicodelia and apocalipsis. Howlin´Wolf, Jim Morrison and The Stooges. Road, trash and punk. Lynch, Jarmusch and Ferrara... all shaken and stirred, compulsively stirred, with a Hunter's S.Thomson touch....



jueves, 17 de junio de 2010

Frank Booth. "Let´s fuuuck!!!!


















Frank Booth és un dels personatjes més perturbadors, malèvols i enigmàtics que ha donat la història del cine modern.
Quan Frank Booth va entrar per la meva retina directe al subconscient, ja res va tornar a ser com abans...

Maliciosament interpretat per un histriònic i emocionant Dennis Hooper, s´endinsà, a les ordres del oníric David Lynch a Blue Velvet, a les cadències més profundes, fosques i retorçades de la essència humana.
No sols això, crec certament, que Hooper fins i tot deguè superar totes les espectatives que hi poguès tenir posades Lynch per al seu paper. No era humà el que interpretava, era una bèstia.
En un moment fosc de la seva carrera (tot i les seves impresionants dots, l´etiqueta d´etern secundari ideal per a posar l´ànima a villans, maníacs o desviats socials, gairebé no l´abandonà en la resta de la seva trajectòria, amb un peu vivint al màxim el ritme de vida desenfrenada d´actor incorregible i l´altre al centre de desintoxicació) va lograr transformarse en aquest dimoni fora de la llei com ningú d´aquest mòn ho haguès pogut fer.
Tot i ser un film amb bon repartiment, resulta gairebé irrisori veure al seu costat uns joveníssims Kyle McLachlan o Laura Dern (que posiblement deuríen al.lucinar), encara que Isabella Rossellini, perturbadorament sexual, i amb qui manté al film una rel.lació sexual veritablement perversa i extranya, resta a l´alçada de la enorme figura interpretativa del gran Hoop.

Profundament depravat, Frank Booth regurgita tradició americana (de la profunda...) i desviaments líbids a 300 per hora. Per a la història queda una de les escenes més violentament sexuals vistes mai. Oda a la perturbació fetitxista en una insana recreació edíptica, amb vellut blau pel mitg, desenes de fucks i la adictiva màscareta... no hi han paraules.



La meva preferida, però, l´escena en que a ritme romàntic de "In Dreams" del gran Roy Orbison, amenaça de mort a cau d´orella un espantadís McLachlan. Emotiva i aterradora, exemple explícit de la capacitat per remoure els sentiments més profunds.



Both passa del fetitxisme al romanticisme o de la pura violència irracional a una tendresa infantil, tant ràpid i convulsivament com inal.la fins a la extenuació de la seva sinistre màscara. El seu no és un problema de doble o múltiple personalitat, ni d´un simple enajenat mental, és el fruit d´una extrema visceralitat incontrolada.



Dennis Hooper ha mort recentment, el 29/05/10, però les seves interpretacions, que no moriràn mai, ens el faràn recordar com un dels actors amb més personalitat de la història del cine. RIP Dennis.

No hay comentarios:

Publicar un comentario