Mud diary - My journey to the center of the mind through shocking films and rock 'n' roll...
Collecting bones, bloody pearls and hidden treasures in the deep swamps
Frank Booth. "Let´s fuuuck!!!!"
Obtener enlace
Facebook
X
Pinterest
Correo electrónico
Otras aplicaciones
Frank Booth és un dels personatjes més perturbadors, malèvols i enigmàtics que ha donat la història del cine modern.
Quan Frank Booth va entrar per la meva retina directe al subconscient, ja res va tornar a ser com abans...
Maliciosament interpretat per un histriònic i emocionant Dennis Hooper, s´endinsà, a les ordres del oníric David Lynch a Blue Velvet, a les cadències més profundes, fosques i retorçades de la essència humana.
No sols això, crec certament, que Hooper fins i tot deguè superar totes les espectatives que hi poguès tenir posades Lynch per al seu paper. No era humà el que interpretava, era una bèstia.
En un moment fosc de la seva carrera (tot i les seves impresionants dots, l´etiqueta d´etern secundari ideal per a posar l´ànima a villans, maníacs o desviats socials, gairebé no l´abandonà en la resta de la seva trajectòria, amb un peu vivint al màxim el ritme de vida desenfrenada d´actor incorregible i l´altre al centre de desintoxicació) va lograr transformarse en aquest dimoni fora de la llei com ningú d´aquest mòn ho haguès pogut fer.
Tot i ser un film amb bon repartiment, resulta gairebé irrisori veure al seu costat uns joveníssims Kyle McLachlan o Laura Dern (que posiblement deuríen al.lucinar), encara que Isabella Rossellini, perturbadorament sexual, i amb qui manté al film una rel.lació sexual veritablement perversa i extranya, resta a l´alçada de la enorme figura interpretativa del gran Hoop.
Profundament depravat, Frank Booth regurgita tradició americana (de la profunda...) i desviaments líbids a 300 per hora. Per a la història queda una de les escenes més violentament sexuals vistes mai. Oda a la perturbació fetitxista en una insana recreació edíptica, amb vellut blau pel mitg, desenes de fucks i la adictiva màscareta... no hi han paraules.
La meva preferida, però, l´escena en que a ritme romàntic de "In Dreams" del gran Roy Orbison, amenaça de mort a cau d´orella un espantadís McLachlan. Emotiva i aterradora, exemple explícit de la capacitat per remoure els sentiments més profunds.
Both passa del fetitxisme al romanticisme o de la pura violència irracional a una tendresa infantil, tant ràpid i convulsivament com inal.la fins a la extenuació de la seva sinistre màscara. El seu no és un problema de doble o múltiple personalitat, ni d´un simple enajenat mental, és el fruit d´una extrema visceralitat incontrolada.
Dennis Hooper ha mort recentment, el 29/05/10, però les seves interpretacions, que no moriràn mai, ens el faràn recordar com un dels actors amb més personalitat de la història del cine. RIP Dennis.
Una conversación pasada de vueltas con amigos me ha hecho recuperar Tusk, del descerebrado e irregular Kevin Smith. Recuerdo que en su día la descarté, la critica la había machacado bastante y llegué a empezar a verla, pero no duré ni diez minutos, yo esperaba con ansias aquel Kevin Smith que habíamos descubierto en su anterior Red State (2011), pero me aterraba volver a encontrarme con aquel humor de tufo indie que tanto aborrecía, del que siempre ha hecho gala Smith a lo largo de su carrera y del que yo me había desmarcado hacía mucho tiempo. Lo reconozco, yo también la ninguneé. Error. Lo que empezaba como una peli de humor de las que podría haber firmado en otras ocasiones, con dos protagonistas tontines modernetes elaborando su influencing podcast y riendo desgracias ajenas en las redes, acaba con lo que he acabado por considerar, sin dudarlo, su segunda mejor película. Cerca de Red State en calidad y originalidad, aunque jugando en distintas ligas. En Red State...
A principis dels anys noranta John Carpenter treballà en un parell d’encàrrecs com “Memoirs of an Invisible Man” (1992) i el remake “Village of the damned” (1995), restades d’originalitat encara que ben dirigides, sens dubte. Però mostrà definitivament aquesta efectiva originalitat amb la que ha aconseguit sempre sobreviure al film “In the mouth of madness” (1995), una notable mostra de thriller de terror, on Sam Neil es veia sumergit en una alucinògena investigació al voltant de l'èxit d´unes noveles de terror (tremendament inspirades en l´amic Stephen King). Un gran esforç tècnic amb excel•lent ritme narratiu que va suposar un cert èxit de públic. Suficient per ajudar-lo a posar-se a treballar en les seves últimes obres amb més empremta. Al 1996, Carpenter brinda als seus fans la segona part de “Escape from New York”. Aquest cop l’inesgotable Snake Plissken (Kurt Russell) immers en un altre apocalíptic rescat dins la desolada illa-presó de Los Angeles a “Escape from L.A.”. Pos...
L´escena d´outlaw country americà gaudeix en aquests moments d´un inesperat i envejable estat de forma gràcies a noms com Hank III, Scott H. Biram, Bob Wayne, 357 string band o Slim Cesna's autoclub, que han imprès l´actitud necessària a la música d´arrels dels seus avis i que semblava perduda definitivament en benefici del mainstream que domina l´escena. També Jay Munly o els gòtics Those poor bastards, amb propostes més fosques i malaltísses, reverèncien amb desesperació les formes en que Lucifer sembla estar present als tortuosos camins de l´amèrica més profunda. Legendary Shack Shakers, però, són una desviació. Com aquell cartell de carretera americana solitari que indica sospitosament un gir a algún lloc prop de la demència, un gir a l´infern. Els Shakers són la mateixa essència en si, la profunda tradició redneck americana, la oculta, la de societat amb obscures tradicions incomprensibles, armes, vies de tren abandonades, biblies, predicadors, perillosos camins solitaris, cos...
Comentarios
Publicar un comentario