Iggy... l´Stooge

"Nous sommes lessStoogss!!!" pronunciaba Iggy Pop amb un exquisit accent francès devant del públic, també "exquisit" (amb cometes) del agabachat festival "Les Defêrlantes".
He tingut la sort, novament, de gaudir de la màgia que desprèn aquest home sobre un escenari. El mes passat, la tentativa de poder gaudir a Madrid de la primera vegada que Iggy actuaría a terres hispàniques amb James Willianson a la guitarra i en format sala, va ser molt forta però no posible... I desprès de contrastar les sensacions amb els afortunats que van poder gaudir-ne (per a tots els gustos i de tots colors, però sempre positives) la conclusió va ser, sens dubte, que no viure aquesta gira amb el constant pensament de quant de temps li durarà això a l´Iggy més profesional que hem vist mai, pesa massa.
La tristement històrica (en l´actualitat totalment Calellenca) localitat d´Argeles sur mêr, doncs, a escases dues hores de Barcelona, ofería l´oportunitat le Samedi 10 de Juliol... Cap allà!
El 10 de Juliol de 2010 jo no vaig estar a cap manifestació. El pare del punk ens reclamava... (Dit sigui de pas: Fuck politics!!)
Al cartell, junt a la marrana Patti Smith (gran bolo el seu!!, en bona forma i amb l´emblemàtic Lenny Kaye a la guitarra), i ...ejem... milers de grups de "grock" (que no rock) francesos insulsos, Iggy and the Stooges va ser com un meteorit incandescent que impactava a gran velocitat als terrenys vinícoles plens de públic familiar du Château de Valmy...
Una actuació que comença amb "Search and destroy", "Kill City" i "Raw power" a tota òstia no pot ser calificada de cap altre manera que grandiosa!! En la meva opinió, aquesta gira està suposant un inesperat regal per al fans. Es poden retreure mil coses, val, la pantomima de l´invasió a l´escenari... la poca conexió entre els membres de la banda...el morro de l´Iggy, o fins i tot l´intrínsec abandonament de l´espontaneitat en una banda com havíen estat originalment els Stooges, no ho oblidem: la merda!, la puta basura!, els sommnis trencats!, el caos!... Bé, qui opini això pot no haver prestat atenció a l´al.lucinògena i desvariejant carrera d´Iggy Pop i dedicar-hi les hores que vulgui, però es preferible deleitar-se d´haver escoltat en directe "Raw power" sencer junt temes de l´oblidat (i extraordinari) "Kill city", i rareses tant inesperades com "I got a right", "Open up and bleed" o "Coock in my pocket"!, una cosa que poca gent esperaba a l´any 2010.
Una banda que desprèn molta electricitat (Mike Watt!!!), compacta i amb molt bon só, un guitarra mític destripant "Penetration" a la teva cara, l´inestimable presència funhousiana del saxo d´Steven Mackay i un Iggy incansable...
Jesus love the Stooges , ho tinc clar.