SWAMPBONES

Inmers últimament en la cultura de les Antípodes, llegeixo impactat les notícies sobre el desastre natural que ha assolat aquests dies Austràlia. Tal i com va passar fa un any amb el terratrèmol de Haití o els temuts Tsunamis... Horroròs. El tema m´ha fet rescatar aquesta fosca obra mestra del reivindicable Peter Weir, que trenta anys desprès és més actual que mai i que fa recapacitar sobre la interacció humans-natura i les misterioses dots de les aniquilades societats ancestrals aborígens, que teníen més capacitat que la gran societat moderna, encallada en la moral nihilista que arrasa amb tot, per entendre que els desastres naturals formen part de la regulació del cicle de la vida. Al film, amb una tensió enigmàtica realment envejable, un jove advocat (Richard Chamberlain) amb problemes existencials provocats per extranys somnis premonitoris, lligats a violents successos climàtics semblants als que són notícia ara, com plujes torrencials, granisades de tamany bíblic, pluja negre, inu...

Els Reis Mags s´han portat de conya, com sempre, i aquest any, entre d´altres obsequis, han decidit que m´havía portat tant bé que em mereixía l´excel.lent box set vinílica dels viscerals Beasts of Bourbon, editada fa poc més d´un any pel genial (altre cop) segell "vascoaustralià" BANG!RECORDS (per favor, ¡que algú els doni un premi!). La caixa és austera però exquisita. Conservant el disseny original dels difícils de trobar tres primers vinils de la banda, "The Axeman´s Jazz", "Sour Mash" i "Black Milk", amb carpetes satinades, fundes dissenyades per l´ocasió i un interessant llibret amb totes les lletres i els comentaris dels treballs a càrrec dels mateixos protagonistes, Spencer P.Jones, Tex Perkins, James Baker, Boris Sujdovic i Kim Salmon, la banda original, provinents dels Scientists, Hoodoo Gurus, Johnnys i demès, rememorant experiències irrepetibles. Descriure l´entramat musical dels Bourbon no és gens fàcil, en paraules del propi Kim Sal...

No sé que té Terry Gilliam que m´enamora perturbadorament... He trigat un temps en veure Tideland. Tardança provocada per les males crítiques rebudes, que apuntaven a film tediòs i aburrit, amb dosis d' imaginari Gilliam incompresnsible... i amb les quals estic totalment en desacord. Jo, n´he gaudit, angustiosament, molt. Incómoda e insultant (de mal gust per molta gent), Tideland confronta en forma de fàbula fantàstica i escabrosa, dos mons a priori totalment antagònics com sòn la inocent infantesa i el mòn obscur de la drogadicció, a partir de la visió de Jeliza-Rose (un deu interpretatiu per la nena Jodelle Ferland), filla de dos perdedors que viuen convençudament en la putrefacta cotidaneitat de yonkies i la seva inusual aventura. La particular semblança del personatje Jeliza-Rose a la Alicia de Carroll, és potser el que més pesa sobre el film, quan es barreja el modern mite fantàstic d'Alicia amb l'aventura de pura supervivència en l'entorn heroinóman d'aquesta...

Apocalípsis sonora l´endemà de l´apocalípsis futbolística... El dilluns, 400 milions de persones arreu del mòn eren testimonis del gran duel pilotaire per excelència, amb resultat realment escandalòs. Amb aquesta resaca de gols inesperada, l´endemà una cinquantena de persones ven assabentades es reunien al sótan ombrívol de la Sidecar per a que el Sr.Wynn i els seus Miracles també portèssin escandalòsament la catàrsis sònica a nivells realment estratosfèrics. Sempre havía pensat en la música dels primers Dream Syndicate en algo així com "la bonica banda sonora d´una posta de sol durant l´apocalípsis"... I realment, vaig sortir de la sala preparat a trobar-me un món arrassat. Potser la meva virginal posició vers al Wynn, ja que tot i respectar la seva carrera (sobretot els inicis de Dream Syndicate) no havía pogut veure´l mai, hem pot fer veure de manera absolutament subjectiva el que es va presenciar al petit escenari barceloní, un torrent elèctric de passió que et transport...

L´Underground australià no ha deixat de donar durant decàdes fascinants artistes que sembla que s´auto alimenten en una escena sempre interesant. Ian Rilen és un d´aquells rockers perduts en el temps i l´espai que transmet desde el moment en que l´escoltes aquella deliciosa sensació d´artista de culte. Un petit descobriment que t´omple com si es tractès d´una gran llegenda. Un carisme que es transmet a cabassos per les ones hertzianes, sumat a l´escasetat d´informació sobre l´individu i discos que semblen amagats o que sencillament ni existeixin... La meva experiència amb ell és traumàtica, o si més no, agridolça. Ex-membre dels imprescindibles Rose Tatoo, havía tornat als escenaris amb ells durant aquesta dècada. I quan vaig descobrir fa un parell d´anys el seu fantàstic disc debut amb The Love Addicts "Passion boots & bruises" (gràcies al genial segell basc BANG!RECORDS) l´escoltava a totes hores. Era genial! Un disc amb una actitud envejable. Blues rock pantanòs amb sl...

La montaña del Dios Canibal. Sergio Martino (1979) Un lleuger record adolescent ha servit per a que rescatés de l´oblit a l´estiu aquest "mític" film pseudo-aventurer-canibalesc de producció italiana setentera. I és que, no serà per l´originalitat del guió ni per les seves grans interpretacions, però la peli és recordada carinyosament per molts per l´anècdota de la seva emisió a principis dels 90, en cap de setmana i en horari de sobretaula. Ideal per a qui aquell dia no havía optat per una insulsa migdiada, tinguès la opció de poder gaudir d´un film d´aventures tropicals que acaba com el rosari de l´aurora, amb la voluptuosa Ursula Andress en pilotes, enbadurnada sensualment de fang i pintures per una tribu d´eixelebrats salvatjes que protagonitzen devant la càmara una orgía descomunal que inclou canibalísme, grans dosis d´entranyes sanguinolentes, nans psicòpates, erotisme i sexe explícit (amb primers plans de marturbacions), violacions, castració i sexe desenfrenat amb ...

"Nous sommes lessStoogss!!!" pronunciaba Iggy Pop amb un exquisit accent francès devant del públic, també "exquisit" (amb cometes) del agabachat festival "Les Defêrlantes". He tingut la sort, novament, de gaudir de la màgia que desprèn aquest home sobre un escenari. El mes passat, la tentativa de poder gaudir a Madrid de la primera vegada que Iggy actuaría a terres hispàniques amb James Willianson a la guitarra i en format sala, va ser molt forta però no posible... I desprès de contrastar les sensacions amb els afortunats que van poder gaudir-ne (per a tots els gustos i de tots colors, però sempre positives) la conclusió va ser, sens dubte, que no viure aquesta gira amb el constant pensament de quant de temps li durarà això a l´Iggy més profesional que hem vist mai, pesa massa. La tristement històrica (en l´actualitat totalment Calellenca) localitat d´Argeles sur mêr, doncs, a escases dues hores de Barcelona, ofería l´oportunitat le Samedi 10 de Juliol......