TIDELAND, Terry Gilliam: Extrany romanticisme oníric
No sé que té Terry Gilliam que m´enamora perturbadorament... He trigat un temps en veure Tideland. Tardança provocada per les males crítiques rebudes, que apuntaven a film tediòs i aburrit, amb dosis d' imaginari Gilliam incompresnsible... i amb les quals estic totalment en desacord. Jo, n´he gaudit, angustiosament, molt. Incómoda e insultant (de mal gust per molta gent), Tideland confronta en forma de fàbula fantàstica i escabrosa, dos mons a priori totalment antagònics com sòn la inocent infantesa i el mòn obscur de la drogadicció, a partir de la visió de Jeliza-Rose (un deu interpretatiu per la nena Jodelle Ferland), filla de dos perdedors que viuen convençudament en la putrefacta cotidaneitat de yonkies i la seva inusual aventura. La particular semblança del personatje Jeliza-Rose a la Alicia de Carroll, és potser el que més pesa sobre el film, quan es barreja el modern mite fantàstic d'Alicia amb l'aventura de pura supervivència en l'entorn heroinóman d'aquesta